AULES HOSPITALÀRIES

Milers d'infants catalans veuen interrompuda la seva activitat educativa a causa d'una malaltia que els obliga a ingressar en un centre sanitari. És per això que les aules hospitalàries, dit amb altres paraules, les escoles dins dels hospitals, són una de les eines clau perquè les nenes i els nens puguin continuar amb la seva escolarització formal. El 13 de maig se celebra el dia dels Infants Hospitalitzats, en honor a tots aquests nens que, malauradament, han d'estar ingressats en un centre sanitari.

L’any 1986 el Parlament Europeu va aprovar la Carta dels Drets dels Infants Hospitalitzats. En aquesta, es garantia l’acompanyament dels infants així com la continuïtat de la seva formació educativa. Una tasca que a Catalunya ja s’havia iniciat anys abans a l’Hospital de l’Ordre de Sant Joan de Déu de Manresa l’any 1953. Les aules hospitalàries són una realitat educativa de molts infants, que han de seguir amb les seves classes a l’hospital mentre lluiten contra malalties de curta o llarga estada. És per això, que a Catalunya es disposa de 9 aules a diversos hospitals d'ingrés total. A més de les aules en hospitals de dia i l’atenció domiciliària.

Consulta les 9 aules hospitalàries a Catalunya

Aprendre en pijama, un munt de beneficis

La visió professional

Roger Ferrer, docent de l'aula hospitalària a l'Hospital Josep Trueta de Girona

Les aules són indispensables no només perquè els infants puguin seguir amb la seva escolarització, sinó perquè tinguin un espai de socialització amb altres infants i s’oblidin que són pacients per tornar a ser nens. Com destaca la infermera de l’Hospital Vall d’Hebron, Anna Enric, fer ús d’aquest servei promou el seguiment de l’aprenentatge durant l’estada a l’hospital i assegura mantenir hàbits com les rutines i horaris de classes. També es fa ressò d’aquests beneficis de socialització Roger Ferrer, docent de l’aula hospitalària de l’Hospital Josep Trueta.

La visió familiar

Joana Cervera, mare de l'Ànnia

Amb aquesta visió professional hi coincideixen també els familiars. Joana Cervera, mare de l’Ànnia, una nena a qui li van detectar un tumor cerebral quan només tenia sis anys i va estar ingressada durant dos anys a l’hospital Vall d’Hebron, valora també molt positivament aquest servei. Explica que per a les famílies i els infants tenir un moment de desconnexió de tot allò relacionat amb la bombolla sanitària és una sort.

Tot i anar en pijama, els infants s’han de sentir en un espai normalitzador i no han de deixar de ser alumnes. Per això, un dels punts claus d’aquests espais és la coordinació amb els centres habituals dels nens ingressats per aconseguir que l’alumne segueixi el ritme i metodologia de l’escola i, un cop faci el retorn a l’escola, hagi perdut el mínim de coneixements possibles i sigui capaç de reincorporar-se amb facilitat.

La Joana Cervera explica que pel que fa a l’educació, van tenir molt clar que no podien posar la vida de l’Ànnia en pausa i que calia continuar per treballar per un futur, un cop superada la malaltia.

Joana Cervera, mare de l'Ànnia

Un altre aspecte és la flexibilitat necessària en aquests centres. Acostumen a adaptar-se molt a les necessitats i benestar de l’alumnat, posant per davant el que necessiten. S’ha de tenir en compte que per les seves circumstàncies els infants hi ha alguns dies que no es troben prou bé per continuar amb les classes i que, per tant, els objectius acadèmics no són els primordials.

Les aules hospitalàries es converteixen en espais que no només ajuden en l’àmbit educatiu sinó també amb el benestar emocional dels pacients. A més de treballar amb cada nen el currículum del seu centre, també porten a terme projectes conjunts i activitats per dates especials com la Castanyada o Sant Jordi. Amb tot, com recalquen les docents de l’Hospital Taulí de Sabadell, el més important és fer que els nens s’oblidin de la seva malaltia durant l’estona que són a classe.

Els nens són els primers a voler el servei i gaudir-lo, ja que els permet recuperar una “normalitat” que els hi ha estat trencada. Begonya Villar, docent de l’aula hospitalària de l'hospital Sant Joan de Déu de Manresa, somriu quan recorda que, a vegades, els pacients més petits se sorprenen quan descobreixen que, tot i estar ingressats, també els passen coses bones, i confessa que molts d’ells quan reben l’alta no volen abandonar l’escola perquè els agrada molt.

En teoria, només els alumnes en edat d’escolarització obligatòria poden fer ús del servei, a la pràctica, gairebé totes les aules acullen tots els nens i adolescents que ho necessiten. En els casos d’alumnes més grans de 16 anys, el professorat no fa tant una tasca educativa i de contingut com a tal, sinó de suport i guia emocional.

Professores i alumnes aprenent junts a l'aula. ©Hospital Taulí

A l'aula fan quasi totes les assignatures, fins i tot plàstica. ©Hospital Taulí

Les aules també disposen de material tecnològic. ©Hospital Taulí

L’atenció domiciliària com a pas intermedi

L'Ànnia fent classe des de l'ordinador de casa i veient als seus mestres i amics. ©Joana Cervera

Les aules no són l’única educació que poden rebre els nens amb malalties que els impedeixen anar a l’escola. Per a casos concrets o com a transició entre l’alta de l’hospital i el retorn al centre educatiu habitual existeix l’atenció domiciliària. Consisteix en seguir amb les classes a partir d’un mestre o mestra que va a casa dels infants. Molts cops aquesta educació serveix de pont entre l’hospital i l’escola, encara que, també en fan ús nens que per certes patologies no és necessari que estiguin ingressats a l’hospital, però que tampoc poden anar a l’escola. Ho explica Cristina Ferrete, docent domiciliària des de fa 4 anys.

Els docents domiciliaris fan de pont i acostumen a adaptar-se a les necessitats individualitzades dels infants. Com explica Ferrete, l’objectiu principal d’aquesta docència és preparar l’alumne per al seu retorn a l’escola. Per això, es treballa sempre en contacte directe amb el centre i fent que el nen o nena se senti un més de la classe i que la seva tornada sigui el més natural possible.

Malgrat aquesta funció principal, el 2020 ho va capgirar tot. L’esclat de la pandèmia va augmentar l’ús d’aquest servei davant la impossibilitat, en molts casos, d’un ingrés total a un centre hospitalari o del risc d’infecció inecessari en el cas de fer-ho.

Els 8.000 estels de l'Ànnia

Aquest és el cas de l'Ànnia

A l’Ànnia, durant el primer confinament del 2020, li van detectar un tumor cerebral. Per les circumstàncies excepcionals, no va disposar d’un ingrés total sinó que durant els dos anys del tractament només anava al centre sanitari en ocasions puntuals. Malgrat la duresa del tractament, l’Ànnia va poder seguir amb la seva activitat educativa gràcies a la docència hospitalària, en la seva versió domiciliària, i a la seva energia inesgotable.

Malgrat la situació, durant l’estona que duraven les classes, podia sentir-se com una nena més i aprendre gràcies a una metodologia adaptada tant a les seves necessitats com al seu benestar tant físic i emocional.

Ella mateixa confessa entre riures que amb la Cris, la seva professora, llegien a llocs ben estranys com els armaris de casa, sota del llit o fins i tot a la banyera

El cas de l’Ànnia és un exemple de força i superació i, després dels dos anys de lluita, ella i la seva família han volgut deixar testimoni de la seva experiència amb el llibre il·lustrat ‘Els 8.000 estels de l’Ànnia’, que explica la seva història i com per a ella, la malaltia ha estat com pujar un cim. Bé de fet, no qualsevol cim, sinó el cim més alt, l’Everest.

A cada pàgina l’Ànnia hi deixa la seva petjada de superació. Ara bé, la seva història trascendeix de les pàgines del conte per convertir-se en una iniciativa educativa i solidària.

Ànnia Font

La tornada a l'escola

Ànnia Font explica la seva tornada a l'escola

Poder seguir amb el seu procés d’aprenentatge durant la malaltia va permetre que l’Ànnia es pogués reincorporar a la seva escola convencional, l’escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia. Malgrat que ha de continuar superant reptes com a conseqüència d’algunes seqüeles que li ha deixat la malaltia, l’Ànnia i la seva família s’esforcen perquè pugui seguir el ritme de la primària amb la màxima normalitat. De fet, l’endemà de la nostra entrevista tenia un examen de matemàtiques que havia estat estudiant i repassant. Ara bé, l’escola no només són llibres i deures, sinó que són també les amistats i la tornada de l’Ànnia a classe ho va deixar clar.

Com ella, molts nens i nenes han passat i passen pels hospitals. Tots tenen uns drets i s’ha de vetllar per la seva protecció i realitat, sovint oblidada i estigmatitzada. És per això que el 13 de maig, moltes unitats pediàtriques organitzen diverses activitats per homenatjar tots els nens que dia rere dia es troben en sales i habitacions de centres sanitaris. Al final, els nens i les nenes només necessiten tornar a ser més que la seva malaltia. Jugar, ballar, aprendre, estar amb els seus amics i anar a l’escola.