L'augment de l'extrema dreta fa disminuir els drets socials a la Unió Europea
Les dones, el col·lectiu LGBTIQ+ i les persones migrades, els més afectats per aquesta davallada
L’extrema dreta viu un auge sense precedents a la Unió Europea, una realitat que ha trasbalsat el panorama polític i social del continent. Els partits ultraconservadors i ultranacionalistes guanyen adeptes en diversos països. Han sigut capaços de capitalitzar el descontentament amb la globalització, la gestió migratòria i la crisi econòmica. Aquesta tendència, que qüestiona els valors fundacionals de la UE com la solidaritat, la inclusió i els drets humans, està impactant directament en l’agenda política i en les legislacions i normatives que els estats aproven en defensa dels drets civils de la ciutadania.
Amb discursos que ataquen col·lectius minoritaris i qüestionen conquestes històriques com la igualtat de gènere o la protecció de les minories, l’extrema dreta està transformant les prioritats legislatives i normalitzant polítiques regressives. Però, què explica aquesta ascensió? I com està afectant, en la pràctica, els drets socials de la ciutadania europea?
Una realitat que obliga Europa a enfrontar-se a una pregunta clau:
pot preservar els seus valors en aquest nou escenari polític?
Les eleccions del 9 de juny al Parlament Europeu escenifiquen el panorama a escala general de l’extrema dreta al continent. En comparació amb els comicis anteriors, els del 2019, l’extrema dreta va guanyar 69 escons a l’Eurocambra. Més representatiu és encara l’augment de la presència dels extremistes dins en el bloc de la dreta. Si en l’anterior legislatura tenien gairebé un 30% dels escons de la dreta europea, ara ja en tenen el 41,37%. Això es tradueix en un augment de la influència dins del parlament de la Unió Europea, però també implica que s’estan convertint en la ideologia més votada d’entre els partits d’aquesta banda de l’eix ideològic.
Segons Alexandru Herea, professor d'economia i sociologia i jurista en dret públic empresarial, dret internacional i europeu, “aquest gir cap a la dreta implica un desplaçament de tot l’espectre polític cap a la dreta, especialment en qüestions morals i de costums”, és a dir que els partits conservadors no tan extremistes acaben incorporant una part del seu discurs.
Des del 2006, hi ha hagut una gran variació entre el vot a la dreta i a l’esquerra en cadascuna de les eleccions legislatives dels estats membres de la UE. En els últims anys, però, la dreta s’ha consolidat en el poder a l’Europa de l’Est, especialment a la República Txeca, a Polònia i a Eslovàquia. L’evolució del vot permet veure com als països amb més anys dins la Unió Europea hi ha una gran variabilitat entre el vot a un costat de l’espectre polític o a l’altre, el que respon a la idea dels cicles polítics. En canvi, en països que es van incorporar més tard, s’evidencia un clar suport electoral de la dreta.
Els països en color blau són en els que la dreta ha obtingut més d'un 50% dels vots.
Aquests països amb una democràcia històricament menys consolidada — la majoria d’ells són producte de la caiguda de la Unió Soviètica — no han tingut una dreta tradicional com, per exemple, sí que tenen Alemanya, França o Itàlia. Això ha permès que els partits d’extrema dreta hagin passat de ser una força minoritària a tenir un paper decisiu en la formació de governs o fins i tot a liderar-los.
En països com Polònia, amb el partit Llei i Justícia (PiS), o Hongria, amb el Fidesz de Viktor Orbán, l'extrema dreta governa amb una agenda política que s'ha anat estenent als països veïns. Aquestes formacions no només promouen un discurs nacionalista i conservador, sinó que també han fet retrocedir drets socials i civils, especialment en qüestions com els drets de les dones i de les persones LGTBIQ+, les polítiques migratòries o la llibertat de premsa.
Com es mesuren la democràcia i els drets socials d'un estat?
En aquest context, el projecte V-Dem (Varieties of Democracy) s’encarrega de mesurar amb una perspectiva multidimensional el nivell de democràcia als països de tot el món. Amb aquest sistema es posa un èmfasi especial no només en el procés electoral, sinó també en factors com la llibertat de premsa, la participació ciutadana i el respecte als drets civils i socials. L’indicador V-Dem es basa en un conjunt ampli de dades recollides per investigadors i experts, que permet elaborar una comparativa entre estats.
Precisament, una de les grans qüestions per resoldre en el món acadèmic de les Ciències Polítiques és com es pot mesurar el grau de democràcia d’un país. La concepció generalitzada avui en dia és que, per valorar si un estat és democràtic, cal tenir en compte no només el procés polític formal, com les eleccions lliures i competitives o el funcionament de les institucions, sinó també aspectes més amplis, com el respecte pels drets humans, els drets socials i la igualtat efectiva entre les persones ciutadanes.
La valoració dels drets socials d'V-Dem té una escala del 0 a 1, essent 0 gens de respecte pels drets socials. Segons el criteri de l'organització, els països amb un valor inferior al 0,72 no poden ser considerats respectuosos amb els drets de la ciutadania.
Tot això permet detectar on i com s’està produint l’erosió democràtica en els sistemes polítics actuals. Les darreres dades de l’organització mostren com els països de l’Europa de l’Est són els que tenen una pitjor valoració de qualitat democràtica a la UE per la manca de defensa dels drets socials. El 2004 alguns països com Romania, Bulgària i Croàcia, tots ells encara en procés per consolidar el seu sistema democràtic, ja tenien una valoració baixa. Amb el pas dels anys, Polònia, Hongria, Grècia i Eslovènia s’han sumat a aquests països que no superen el llindar del 0,72, el mínim exigit per considerar un país com a defensor dels drets socials.
El denominador comú en aquests estats europeus és un: la presència de l’extrema dreta a les institucions polítiques. Des de finals del segle XIX han augmentat la seva presència arreu d’Europa. Polònia i Hongria porten anys liderats per dos partits amb un discurs similar en contra de la migració, de les polítiques de gènere i en defensa de la comunitat queer, a més d’unes pràctiques polítiques amb tendències autocràtiques, especialment a l’Hongria d'Orbán.
Pel que fa específicament a la protecció dels drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQ+ s’observa com en aquests països és on menys es defensa. En el cas dels drets de les persones queer, val la pena també destacar el mal resultat d’Itàlia, ara també liderada per l’extrema dreta de Giorgia Meloni.
Com més intens és el color lila, més garantida està la igualtat de gènere a l'estat membre.
Els països amb un color més proper al vermell respecten menys els drets de les persones queer.
Les crisis i l'antigènere, el motor de l'extrema dreta
L’auge de l’extrema dreta a Europa és un fenomen multifacètic, arrelat a diverses causes estructurals i conjunturals que han creat un terreny propici per a la seva expansió. Alguns dels factors que poden explicar aquest auge són els cicles de crisis econòmiques, la crisi migratòria o els avenços en igualtat de gènere i drets LGBTIQ+.
L’augment de les desigualtats socials i econòmiques ha estat un motor clau en la consolidació de l’extrema dreta. Tal com destaca l’estudi The Rightward Shift and Electoral Decline of Social Democratic Parties under Increasing Inequality, l’increment de la desigualtat d’ingressos, lluny de reforçar el vot socialdemòcrata, ha afavorit els partits ultraconservadors. Les formacions d’esquerra, tradicionalment defensores de la redistribució, han abandonat en part aquestes polítiques, desplaçant-se cap al centre per captar votants moderats.
La paradoxa és evident: històricament, els partits socialdemòcrates han estat percebuts com els defensors més ferms de les polítiques redistributives com a resposta a l’augment de la desigualtat. Però han abandonat progressivament la seva aposta per aquestes polítiques i han optat per un gir cap al centre polític. Aquesta estratègia, dissenyada per atraure un ventall més ampli d’electors, ha tingut un efecte contrari entre els votants que busquen solucions clares i efectives davant la desigualtat.
Això ha generat un desajust entre les prioritats dels votants més afectats per la desigualtat i l’agenda d’aquests partits. Mentre els votants esperen propostes redistributives competitives, les polítiques socialdemòcrates han anat diluint-se, fent que aquests partits perdin la seva capacitat de ser vistos com una força transformadora en moments de crisi social. Això ha deixat un buit que l’extrema dreta ha capitalitzat amb discursos que canalitzen el descontentament popular cap a la immigració o les polítiques de gènere com a presumptes culpables del malestar.
La gestió de les crisis migratòries ha esdevingut un dels temes més polaritzadors a Europa. Les onades migratòries, especialment les derivades dels conflictes a l’Orient Mitjà i l’Àfrica, han servit a l’extrema dreta per reforçar narratives de por i inseguretat que presenten la migració com la principal causa del descontentament social. La xenofòbia, el racisme i el rebuig a la migració s’han utilitzat com a eines per consolidar un sentiment d’amenaça a la identitat nacional. Així ho demostren les polítiques restrictives en països com Itàlia, liderat per Giorgia Meloni, o els discursos antimigratoris del govern polonès. Aquests relats antimigratoris han legitimat mesures regressives en matèria de drets humans.
A Itàlia, el govern de Giorgia Meloni ha adoptat mesures molt dures com l’acceleració de deportacions, la definició de "països segurs" per limitar el dret d’asil, i la creació de centres de detenció per gestionar migrants en col·laboració amb països com Albània. Aquestes polítiques han estat criticades per organitzacions de drets humans per posar en risc la vida i la dignitat de milers de persones migrants. Amnistia Internacional afirma que "aquesta proposta perjudicial, ineficaç i il·legal faria que les persones en situació de perill siguin sotmeses a trasllats marítims llargs i innecessaris, acabant en detenció automàtica i prolongada, en violació de les lleis internacionals". A més, segons l’organització, han derivat en violacions de drets humans, com també ha passat en acords similars amb països com Tunísia. Segons Eve Geddie, directora d’Advocacy d’Amnistia Internacional, "aquest acord il·lusori [...] fa còmplice la UE dels abusos contra persones refugiades i migrants i perpetua polítiques fallides basades en el menyspreu pels estàndards bàsics de drets humans".
Aquestes qüestions van ser analitzades durant l’esdeveniment “Enfortint Europa: Com pot la UE reforçar la democràcia, els drets humans i l’estat de dret després de les eleccions?”, organitzat pel Consell d’Europa. Rafael Benítez, director de Drets Socials, Salut i Medi Ambient del Consell d’Europa, va oferir el discurs principal, destacant la importància de reforçar la col·laboració i el compromís entre les institucions europees per fer front als desafiaments.
Benítez va subratllar que la protecció dels drets humans, el foment d’una democràcia robusta i el respecte de l’estat de dret són pilars fonamentals per garantir l’estabilitat i la cohesió. Davant l’augment de les tensions polítiques i socials, va insistir en la necessitat de treballar de manera conjunta per enfortir aquests valors fonamentals i afrontar amb fermesa els reptes actuals.
Els avenços en igualtat de gènere i drets LGBTIQ+ han desencadenat un backlash polític entre certs sectors de la població, especialment entre homes que perceben aquests progressos com una amenaça a la seva posició tradicional de privilegi. L’extrema dreta ha instrumentalitzat aquesta percepció per mobilitzar suports, articulant un discurs antigènere que reverteix conquestes socials històriques. Aquesta estratègia ha estat especialment efectiva en països amb una forta influència religiosa i cultural conservadora, com Polònia i Hongria, on s’han aprovat lleis que vulneren drets bàsics, com la prohibició de l’avortament o la restricció de contingut LGBTIQ+.
Polònia, on el partit Llei i Justícia (PiS) ha impulsat la prohibició gairebé total de l’avortament, inclosa la interrupció per malformació del fetus, afectant la gran majoria dels avortaments legals al país. Aquesta legislació, combinada amb el projecte de llei "Stop LGBT", busca restringir també els drets del col·lectiu LGBTI, demostrant com l’antifeminisme sovint va lligat a altres formes de regressió social. Segons Leon Freude, membre del grup de recerca RESIST, "el tema del gènere funciona com un cavall de Troia per mobilitzar la gent". Els discursos antigènere són utilitzats per introduir polítiques més àmplies que desmantellen drets socials i civils. Això permet a l’extrema dreta infiltrar-se en el debat públic amb estratègies que guanyen cada vegada més suport popular.
El pànic moral és una eina clau que l’extrema dreta utilitza per amplificar les pors col·lectives i reorientar-les cap a col·lectius específics, consolidant així el seu suport polític i legitimant discursos i polítiques regressives. En el context de la crisi econòmica, l’augment de les desigualtats i la percepció de pèrdua de privilegis es canalitzen cap a enemics ficticis, com immigrants o comunitats queer, a qui s’atribueix falsament la responsabilitat del deteriorament de les condicions de vida. Tal com indica el professor Alexandru Herea, "la deconstrucció en curs genera sentiments de pèrdua entre els dominants, una experiència subjectiva sovint desvinculada de la realitat empírica". Aquesta narrativa permet desviar l’atenció de problemes estructurals i justificar un retrocés en drets socials i laborals.
En àmbits com la crisi migratòria i l’antifeminisme, el pànic moral exacerba temors sobre la seguretat i la identitat cultural. Els discursos que vinculen la migració amb amenaces a l’ordre social o que retraten els moviments feministes com a destructors dels valors tradicionals són utilitzats per normalitzar polítiques d’exclusió. Segons Herea, "aquest desplaçament cap a la dreta implica un desplaçament de tot l’espectre polític cap a qüestions morals i de costums", consolidant un marc narratiu on la por i la divisió serveixen per reconfigurar prioritats legislatives i erosionar conquestes històriques en drets humans. Aquesta instrumentalització de la por no només fomenta la desconfiança social, sinó que també mina els fonaments democràtics i consolida el retrocés en drets fonamentals a Europa.
Aquest conjunt de causes mostra com l’auge de l’extrema dreta no és un fet aïllat, sinó el resultat d’una interacció de factors econòmics, polítics i socials.
La línia verda mostra l'evolució de la mitjana dels drets socials als països de la UE i, la blava, la mitjana de vot a partits de dreta.
Si s'analitza conjuntament el vot mitjà a la dreta amb la valoració mitjana dels drets socials d'V-Dem, s'hi troba una relació. A partir del 2013, que és quan es noten més els efectes de la crisi del 2008, es produeix un augment de gairebé un 10% en els resultats electorals de la dreta al continent. Precisament, el mateix any comença una baixada generalitzada dels drets socials a la UE. Tal com expliquen des del grup de recerca RESIST: "El creixement de l’extrema dreta està vinculat a l’antifeminisme i racisme i és el que està mobilitzant més el vot els últims anys". Encara que no sigui una gran davallada, a la Unió Europea un descens del 6% en drets socials és considerable.
Si entrem més al detall i parem atenció a la protecció dels drets dels col·lectius vulnerables, podem observar com la davallada és molt pronunciada en els països que presenten un pitjor índex de drets socials en general. La conclusió que n'hem d'extreure és que la baixada d'un 6% dels drets socials a la Unió Europea s'explica per la manca d'igualtat de drets que tenen les minories en aquests estats governats per l'extrema dreta.
Casos exemplars
Alemanya i el llenguatge inclusiu
D’una banda, Alemanya, s'ha desmarcat del llenguatge inclusiu. Tot i que Alemanya va aprovar l'agost del 2018 l'existència d'un tercer gènere en el registre civil, per a persones el sexe de les quals no "està definit en el moment en el qual neix".
L’any 2021, l'aleshores ministra interina de la Dona, Christine Lambrecht, ara exministra de Defensa, va carregar contra el llenguatge inclusiu, distribuint una circular a totes les institucions sota la jurisdicció del seu ministeri, en la qual es demanava que no s'empressin els asteriscos, barres, arroves i neoformas del llenguatge inclusiu. En el cas de Berlín, Kai Wegner, alcalde de la capital, descarta usar el llenguatge de gènere neutre.
França i el llenguatge inclusiu
D’altra banda, França també s’ha encaminat cap a la prohibició del llenguatge inclusiu. De fet, ja fa quasi un any (novembre 2023) en un ple del senat francès, Emmanuel Macron va instar a França a "no cedir a les marees del temps" i rebutjar l'escriptura inclusiva de gènere per a salvaguardar la llengua francesa.
Així mateix, en un discurs per la inauguració d'un nou centre d'idiomes en la localitat de Villers-Cotterêts, prop de París, va dir que "En aquesta llengua, el masculí és el neutre. No fa falta afegir punts enmig de les paraules, ni guions, ni res perquè sigui llegible".
Grècia, Itàlia i la migració
La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) del Consell d'Europa va presentar l’any 2022 una nova sèrie d'informes sobre racisme, xenofòbia, antisemitisme i intolerància a tres països membres: la República Txeca, Grècia i Suïssa. A Atenes, la falta d'acció per combatre la discriminació contra les comunitats minoritzades del país és un dels punts crítics.
L'informe de l'ECRI reconeix que Grècia ha consolidat el marc legislatiu sobre la no discriminació, i cita l'aplicació de la Llei d'Igualtat de Tracte de 2005 i l'esmena del Codi Penal de 2008, que fa de la motivació racista una circumstància agreujant. Però l’ECRI adverteix que aquestes normes “rarament són aplicades”. La manca d’assistència legal i d’informació als ciutadans fa que poques víctimes denunciïn casos de discriminació racial. Les comunitats minoritzades, especialment la gitana, continuen patint exclusió en sectors com l’ocupació, l’habitatge i l’accés a la justícia, malgrat la posada en marxa d’un Pla d’Acció Integrada. L’organisme europeu insta Atenes a enfortir el tracte a refugiats, sol·licitants d’asil i immigrants, i a garantir-los drets fonamentals com la llibertat d’associació.
Mentrestant, a Itàlia, les polítiques migratòries del govern liderat per Giorgia Meloni han despertat una gran polèmica. Les mesures inclouen l’enduriment de les restriccions d’asil i l’acceleració de deportacions mitjançant acords bilaterals amb països tercers i decrets nacionals que fixen criteris estrictes per a l’admissió de sol·licitants d’asil. Un dels punts més criticats és la llista de "països segurs", que inicialment incloïa 22 nacions i limitava la possibilitat de demanar protecció internacional. Encara que la llista ha estat ajustada per decisions judicials, continua sent objecte de controvèrsia.
Les tensions no només es donen en l'àmbit social i humanitari, sinó també en el legal. Els tribunals italians i europeus han qüestionat si aquestes polítiques compleixen el dret internacional. Així, una sentència del Tribunal de Roma va invalidar el trasllat de migrants a Albània, argumentant que països com Egipte o Bangladesh no poden ser considerats totalment segurs. Aquestes disputes han portat el decret migratori italià al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, marcant una escalada en el conflicte entre el govern i la judicatura.
Més enllà de les fronteres italianes, el govern de Meloni ha establert col·laboracions amb països com Tunísia i Líbia per frenar la migració irregular, finançant guardacostes i centres de detenció en aquests territoris. No obstant això, aquestes iniciatives han estat fortament criticades per organitzacions de drets humans, que denuncien condicions inhumanes als centres gestionats en aquests països.
A l’interior d’Itàlia, el debat encara és intens. Si bé els partidaris d’aquestes polítiques asseguren que són una eina clau per combatre les xarxes de tràfic de persones i reforçar la sobirania nacional, els crítics alerten que només contribueixen a agreujar les condicions de vida dels migrants i posen en risc els drets humans. La postura de Meloni, s’alinea amb altres líders europeus que aposten per polítiques de frontera més estrictes, reflectint una tendència que es consolida a la Unió Europea.
Els informes i esdeveniments recents mostren una Europa dividida entre l’intent d’enfortir els seus marcs legals contra la discriminació i la realitat de polítiques migratòries cada cop més dures, que sovint col·lideixen amb els valors fundacionals de drets humans i solidaritat del continent.
Polònia i la vulneració dels drets de les dones
Des del 2015, quan el partit d’ultradreta PiS (Llei i Justícia) va guanyar les eleccions estatals. Progressivament, l’Església ha anat guanyant terreny en l’esfera pública i la idea cristiana que l’avortament és un pecat ha estat repetida en els mitjans de comunicació públics des que el PiS va prendre el control de l’executiu, en un intent de manipular progressivament el discurs progressista favorable a l’avortament fins a establir-ne un d’únic i oficial, el seu contrari.
El 22 d’octubre de 2020, el Tribunal Constitucional polonès va dictar que l’avortament per malformació anava en contra de la Constitució perquè interpretava que acabar l’embaràs per una malformació del fetus era “una forma prohibida de discriminació”.
El govern de Polònia va anunciar el passat 27 de gener del 2021 que prohibiria de forma gairebé total els casos en què les dones poden avortar.
Fins ara, la interrupció de l’embaràs només podia realitzar-se si hi havia malformacions de fetus (nom que rep l’embrió a partir de les 11 setmanes de gestació), en cas de violació, d’incest o si l’embaràs suposava un risc per a la vida de la mare. Però la nova llei prohibeix l’avortament en cas de malformació, el que a Polònia suposa gairebé la totalitat de les interrupcions de l’embaràs.
La llei polonesa sobre les restriccions del dret a l'avortament posa en risc la salut i la vida de les dones, causant patiment físic i mental i constitueix una violació dels seus drets per qüestió de gènere. L'informe remarca que les restriccions han provocat morts que podien haver estat evitades, a més de forçar a nombroses dones a continuar embarassos no desitjats, viatjar a l'estranger per a interrompre'ls de manera legal o recórrer a procediments fora del circuit sanitari posant en risc la seva salut.
Polònia i la llei Stop LGBT
A Polònia es va presentar el projecte de llei "Stop LGBT" que pretén prohibir les marxes de l'Orgull i altres reunions de persones LGBTI, una iniciativa que posaria més en perill els drets de les persones LGBTI a Polònia.
Polònia i la regulació de l'avortament
L’octubre de 2020, el Tribunal Constitucional de Polònia va declarar inconstitucionals els avortaments en casos de defectes fetals greus o irreversibles, un dictamen que va suposar una pràctica prohibició total de la interrupció voluntària de l’embaràs al país. Aquesta decisió va marcar un retrocés històric en els drets reproductius i humans de les dones poloneses.
Les lleis sobre l’avortament a Polònia ja eren de les més estrictes d’Europa, però aquesta sentència suposa pràcticament una prohibició total. Quan la decisió entri en vigor, només es permetran interrupcions de l’embaràs en casos de violació, incest o si la salut de la mare està en risc.
Diversos grups de defensa dels drets humans havien demanat al govern que no augmentés les restriccions. La comissària de drets humans del Consell d’Europa va qualificar el dia com un “dia trist per als drets de les dones”. “Eliminar la base de gairebé tots els avortaments legals a Polònia equival a una prohibició i viola els drets humans”, va escriure Dunja Mijatovic a Twitter.
Antonina Lewandowska, activista pels drets sexuals i reproductius, va explicar a la BBC abans de la decisió que la defensa de la llei de 1993 es basava en les normes de l’ONU que prohibeixen la tortura. “És inhumà i despectiu obligar algú a portar un embaràs a terme, especialment si el fetus té malformacions. El 98% dels avortaments legals a Polònia es duen a terme per aquesta raó”, va afirmar.
Organitzacions internacionals de drets humans, com Amnistia Internacional, el Centre pels Drets Reproductius i Human Rights Watch, van oposar-se fermament a la postura del govern i van enviar observadors independents al tribunal. En una declaració conjunta, van assenyalar: “Les pròximes deliberacions del Tribunal Constitucional tenen lloc en un context d’atacs governamentals repetits contra els drets de les dones i d’esforços per revertir els drets reproductius, així com de canvis legals i polítics que han minat la independència del poder judicial i l’estat de dret a Polònia.”
La sentència va generar una onada d’indignació a tot el país. Milers de persones van sortir als carrers, malgrat les restriccions sanitàries per la COVID-19, per mostrar el seu rebuig. Activistes i col·lectius feministes van advertir que la prohibició forçaria moltes dones a buscar avortaments clandestins o a viatjar a l’estranger, agreujant la desigualtat social, ja que les dones amb menys recursos serien les més afectades. Es calcula que, abans de la prohibició, entre 80.000 i 120.000 dones poloneses cada any ja buscaven serveis d’avortament fora del país.
Tot i les promeses de reforma pel nou primer ministre polonès, Donald Tusk, durant la campanya electoral del 2023, un any després de la seva victòria, l'accés a l'avortament segur a Polònia sembla tan llunyà com abans. El juliol de 2024, el Parlament polonès va rebutjar un projecte de llei que pretenia revertir les restriccions introduïdes el 2020.
Malgrat la inacció del govern, les dones poloneses no han deixat de mobilitzar-se. Han organitzat manifestacions, assumit riscos legals per ajudar altres dones i establert iniciatives com l’Abortion Dream Team, que està recaptant fons per obrir la primera clínica d’avortament del país. Al setembre, la Federació per a les Dones i la Planificació Familiar (FEDERA) va inaugurar la seva primera clínica de salut sexual i reproductiva a Varsòvia.
Itàlia i els drets queer
El 4 de novembre del 2020, el parlament italià aprova un projecte de llei presentat per Alessandro Zan, diputat del Partit Democràtic. La Llei Zan tenia com a objectiu ampliar les proteccions existents contra el discurs d’odi i la violència per incloure les persones LGBTIQ+ i altres col·lectius vulnerables. A més, buscava introduir una jornada nacional contra la discriminació i l’homofòbia per promoure la sensibilització i l’educació sobre aquests temes, especialment a les escoles.
Aquest projecte històric, que hagués situat a Itàlia com un referent mundial en la protecció dels drets de les persones queer, no va ser ratificat pel Senat del país el 27 d’octubre de 2021, després de mesos de debat polític i social. La cambra alta està dominada per la dreta i l’extrema dreta. A més, aquesta derrota es va produir en un context d’ascens de forces ultraconservadores al país, que han fet de la qüestió dels drets LGBTIQ+ una bandera per mobilitzar els sectors més tradicionals de la societat. De fet, el Vaticà va enviar una carta a l’estat italià advertint que l’aprovació d’aquesta llei podia vulnerar alguns punts essencials del concordat entre el país catòlic i Itàlia.
Els opositors al projecte, encapçalats per l’extrema dreta i especialment el partit de Giorgia Meloni, els Germans d’Itàlia (Fratelli d’Italia), van argumentar que la llei representava una “imposició ideològica” i una amenaça a la llibertat d’expressió i a la llibertat religiosa. Aquest discurs va calar en un sector ampli de la població, especialment en zones amb una forta tradició catòlica, i va dividir profundament l’opinió pública. Tot i els esforços del Partit Democràtic i altres grups progressistes, el Senat va tombar el projecte amb una votació que va posar de manifest la força de les aliances conservadores. El bloqueig de la llei va ser celebrat per líders d’extrema dreta, que ho van presentar com una victòria contra la “ideologia de gènere”.
Diversos activistes i col·lectius en defensa dels drets de les persones queer van denunciar que el rebuig del projecte fomentava la discriminació i la violència, atès que les persones de la comunitat LGTBIQ+ continuen sent un dels grups més vulnerables a Itàlia. Segons els últims informes anuals d’ILGA-Europe, la branca europea de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gays, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals, Itàlia ocupa un dels últims llocs en el rànquing europeu de protecció dels drets LGBTIQ+.
El 2023, el govern de Meloni va establir normatives que impedien reconèixer els drets d'adopció a parelles del mateix sexe, limitant-los exclusivament a les parelles heterosexuals casades. Aquesta decisió va revertir avanços parcials aconseguits a escala local en ciutats com Milà, Torí o Roma, on alguns ajuntaments havien registrat nens amb dos pares o dues mares. La nova normativa estatal no només anul·la aquests reconeixements, sinó que també estableix sancions per als funcionaris que els facin.
El govern de Meloni justifica aquesta política basant-se en el model tradicional de família, defensant que “un nen necessita un pare i una mare”. També ha utilitzat l’argument de la “protecció infantil”, afirmant que la prohibició garanteix un creixement adequat per als menors, una posició que ha estat àmpliament criticada per la comunitat científica i organitzacions de drets humans, que rebutgen aquestes afirmacions per mancar de base empírica.
Tot i els retrocessos patits en els darrers anys, col·lectius i organitzacions de defensa dels drets LGBTIQ+ a Itàlia han continuat mobilitzant-se per exigir una legislació inclusiva. El 15 de juny del 2024 un milió de persones van sortir als carrers de Roma per exigir una millor protecció dels drets d’aquests col·lectius i per criticar les decisions del govern de Meloni. Elly Schlein, diputada del Partit Demòcrata, va deixar clar que no es rendiran en la defensa dels seus drets: “Nosaltres continuarem lluitant pel matrimoni igualitari, per una llei contra l'odi i l'homofòbia. I pels drets de tots els fills de parelles homosexuals. Seguirem endavant perquè és una vergonya que al cap d'un any i mig d'aquest govern de Meloni, Itàlia hagi caigut al lloc 36 de 48 a Europa, per sota d'Hongria, en drets LGBTQIA+. Continuarem lluitant: l'amor no pot ser discriminat».
Hongria i la llei anti LGTBIQ+
L’any 2023 el govern d'Hongria va prohibir als menors de 18 anys visitar l'exposició World Press Photo a Budapest, després que l'executiu d'ultradreta determinés que algunes de les seves fotos violaven una llei que restringeix el contingut LGTBIQ+ al país.
El conjunt de cinc fotografies de la fotoperiodista filipina Hannah Reyes Morales va portar un legislador hongarès d'extrema dreta a presentar una denúncia davant el Ministeri de Cultura, que va concloure que violaven una nova llei hongaresa que prohibeix l'exhibició de contingut LGTBIQ+ a menors.
Si bé el Govern insisteix que la llei de “protecció infantil” del 2021 està dissenyada per a aïllar als nens del que anomena propaganda sexual, ha provocat accions legals per part de 15 països de la Unió Europea, i la presidenta de la Comissió del bloc, Ursula von der Leyen, la va qualificar d'“una desgràcia”.
Joumana el Zein Khoury, directora executiva de World Press Photo, va qualificar de preocupant que fos la primera vegada que una de les exposicions afrontava censura a Europa.
Més dreta, menys drets?
Europa viu un moment crític, amb desafiaments que posen a prova la solidesa de les institucions democràtiques de la UE i el respecte pels drets fonamentals. L’auge de moviments d’extrema dreta, el populisme, les crisis migratòries i els conflictes democràtics en diferents regions configuren un escenari complex que amenaça la cohesió i els valors compartits del continent.
Les dades demostren que els països amb més vot a la dreta sí que són els que tenen menys drets socials, però hi entren en joc altres factors importants. Entre aquests, el nombre d’escons o la participació en el govern dels partits ultraconservadors i el nivell d’acceptació del seu discurs que en fan els partits de dretes tradicionals.
L’auge de l’extrema dreta no només amenaça els valors fundacionals del projecte europeu, sinó que també posa en risc les conquestes socials i civils que han definit el continent durant dècades. Aquesta tendència es consolida en un context de desigualtat creixent, pors identitàries i narratives polaritzadores que s’han aprofitat del descontentament social.
Metodologia
Les dades utilitzades en aquest reportatge s’han obtingut a partir de l'encreuament de la base de dades del 2024 de Varieties of Democracy i les dades electorals recopilades pel projecte ParlGov. Dels més de 200 indicadors que té V-Dem hem utilitzat el que mesura els drets socials dels estats, el Civil liberties index (libdem). ParlGov recull les dades electorals dels països de l’OCDE, però només s’han utilitzat les dades de les eleccions legislatives perquè les presidencials presenten unes dinàmiques molt diferents i són menys representatives del pensament de la societat d’un país. De V-Dem també hem utilitzat els valors de l'indicador egaldem (democràcia igualitària) per valorar l'estat de les minories als països de la UE.
Per creuar les dades de les dues bases ha sigut necessari fer algunes modificacions a ParlGov. Per a obtenir el percentatge de vot a la dreta i a l’esquerra en cada contesa electoral s’ha utilitzat el mesurador ideològic del propi conjunt de dades. Hem considerat que, en un índex de 0 a 10, on 0 és l’extrema esquerra i 10 l’extrema dreta, els partits situats entre el 0 i el 4,9 serien considerats d’esquerres i els de 5,1 a 10 de dretes. També hem modificat les observacions per canviar de partit polític a país-elecció i poder mesurar l’evolució del vot a la dreta i realitzar les visualitzacions corresponents. Finalment, s’escau tenir en compte que, atès que les eleccions acostumen a ser cada quatre anys, en els anys en què no hi ha hagut cap convocatòria a les urnes s’ha mantingut la dada de vot a cada costat de l'espectre polític de les eleccions immediatament anteriors.
Pel que fa a la visualització dels drets de les dones, s’ha fet ús del conjunt de dades del Gender Equality Index. Aquest es publica de manera anual i no és possible trobar-ne una versió de tots els anys. És per aquesta raó que hem reunit nosaltres les dades de cada any registrat per poder mostrar l’evolució dels drets de les dones.
Built with Shorthand