Redefinir el 'per a sempre'
L’evolució del compromís en la liberalització sexual i els nous models relacionals
Aina Badia Roumens - Laia Loran Sureda
Durant dècades, el compromís va ser la base que sostenia una estructura social on la independència era una raresa i els rols de gènere, una presó. Per a les dones, el matrimoni sovint es convertia en l’única via de seguretat econòmica. Actualment, però, les noves generacions han trencat els fonaments d’aquest model; el “per sempre” ja no és una imposició, sinó una negociació constant.
Defugir de la norma quan aquesta ve imposada de sèrie mai és el camí fàcil. Històricament, la monogàmia tradicional ha actuat com una estructura rígida on el compromís no sempre era només un vincle emocional, sinó un mecanisme de cohesió social i supervivència. Segons la sexòloga i terapeuta de parelles Anna Sánchez, abans no ens qüestionàvem aquests models perquè eren l’única via cap a l’estabilitat, especialment per a les dones que no tenien accés al mercat laboral.
«Cal mantenir converses incòmodes per acordar pactes»
Avui, la redefinició del compromís no implica una manca de seriositat, sinó tot el contrari: exigeix, remarca Sánchez, “un nivell d’autoconeixement i una comunicació radical que la monogàmia convencional sovint esquivava”. En una relació monògama les regles ja venen escrites; en canvi, en sortir de les relacions tradicionals “cal mantenir converses incòmodes per acordar els pactes de cada tipus de relació”.
Dualitat interna
Sovint s’assenyalen els joves com els principals culpables de la falta de compromís. Però, és realment així? Un antropòleg especialitzat en educació, gènere i sexualitat, que prefereix mantenir l’anonimat, aclareix que, sota el seu punt de vista, el compromís no ha desaparegut, sinó que ha quedat atrapat entre dues tendències contraposades.
D’una banda hi ha “discursos capitalistes” que fomenten “l’aïllament i la individualització”, així com “el culte al cos i l’èxit individual”, sovint sostinguts per les xarxes socials. D’altra banda tenim tendències que busquen el “compromís i l’estabilitat, tant en un sentit relacional i sexoafectiu, com laboral i socioeconòmic, que possibilitin una projecció de futur. De vegades, aquesta segona opció pot venir idealitzada de maneres de vida passades”. Aquestes dinàmiques es poden trobar dins d’una mateixa persona, i provocar un “conflicte intern” que reflecteix les necessitats humanes: “Mantenir la llibertat individual i, alhora, formar part d’un grup o d’una relació de manera estable”.
Davant d’aquest escenari, què és el que realment ens manté units avui dia? L’antropòleg entrevistat recorda que “som éssers socials per naturalesa”, i que “la interdependència és essencial per satisfer les nostres necessitats humanes”. El repte actual, segons assenyala, és aprendre a gestionar aquests vincles des d’una interdependència lliure i no des de la carència o l’obligació.
«Hi ha por al compromís per una desorientació general»
En un moment social com l’actual, on tenim moltes més opcions, les relacions són una tria conscient. Els vincles no monògams, cada vegada en més auge, no necessàriament tenen relació amb la falta de compromís. Segons explica l’antropòleg, tot depèn de com i des d’on s’estableixen les relacions i els acords, independentment de la forma que adoptin. Aquestes noves maneres d’estimar no són ni molt menys el “camí fàcil”; requereixen “d’una escolta pròpia i de l’altre per tal d’arribar a punts comuns i poder acollir les diferències”. La sexòloga Anna Sánchez explica que quan falla la comunicació, però, “costa molt estar en aquesta incomoditat”, i per la cultura de la immediatesa en què vivim, optem per deixar de lluitar per aquestes relacions.
L’altra cara de la moneda
Tanmateix, el debat sobre els nous vincles també genera visions contraposades. Antoni Bolinches, psicòleg clínic i terapeuta de parelles, defensa que hi ha una “por al compromís” a causa de la “desorientació general” i la liberalització sexual. Abans, no estava acceptat socialment el sexe fora d’una parella estable; en canvi, ara, “ja no necessitem parella per tenir sexe; al contrari”. En aquest sentit, el compromís es defineix, segons Bolinches, no tant com una negociació d’acords, sinó com una “certa capacitat de renúncia”: estimar implica el respecte de triar l’altre per sobre dels impulsos momentanis cap a terceres persones.
El psicòleg explica que estem perdent la capacitat de reparar les relacions, en especial quan som joves. És per això que “hi ha poca resistència a la frustració i, en una fase d’experimentació sexual, si la parella no funciona, reorientem el desig cap a una altra persona”.
En definitiva, no ens falta voluntat d’estimar, ens manquen les eines per fer-ho. Les relacions són fulls en blanc que hem d’aprendre a omplir segons els pactes de cada vincle. Aquesta necessitat implica ensenyar a les noves generacions, i potser també a les anteriors, que el compromís no és una renúncia imposada ni un sacrifici del “jo”. La seva redefinició es converteix ara en la capacitat de gestionar conflictes, d’expressar límits i d’escoltar el desig i la voluntat de l’altre sense por.
"El poliamor requereix valentia"
Selena Soro defensa un amor lliure que s’adapta a cadascú
Aina Badia Roumens - Laia Loran Sureda
“No n’hi ha prou amb un amor per conèixer l’amor” és una frase de la novel·la La Vieja Sirena, de José Luis Sanpedro. La història de Glauka, que viu estimant dos homes completament diferents va reflectir, per primer cop, la forma d’estimar de Selena Soro, periodista i escriptora catalana que avui es defineix com a persona poliamorosa.
En un món pensat per a parelles, la Selena Soro, que ara té 34 anys, va decidir viure l’amor amb les seves pròpies normes. A mesura que anava creixent va veure com les formes d’estimar que estaven socialment acceptades no encaixaven amb el que ella sentia. La Selena va acabar veient l’amor com alguna cosa que “suma, que multiplica”. “No com si fos un pastís, que si n’agafes un tros n’hi ha menys que els altres, sinó com una cosa que s’expandeix, com una flama que pot encendre altres espelmes”. En aquest camí, la comunicació constant és imprescindible, cal habitar constantment en “converses incòmodes” per poder reescriure els acords i créixer. El poliamor no és un camp obert sense regles, “requereix valentia, conèixer-te molt i saber què vols i saber acollir les necessitats de l’altra persona”.
Un prejudici molt establert és que les persones poliamoroses no senten gelosia, que aquest sentiment es desactiva. L’escriptora argumenta que el que passa realment és que un pren consciència de què significa la gelosia: “És natural, no l’hem d’estigmatitzar ni criminalitzar. El que és necessari és entendre-la i utilitzar-la com un termòmetre emocional”.
El món no està fet per a parelles que surten de la monogàmia. Per la Selena, la parella tradicional sovint acaba funcionant com una “petita empresa” dins el sistema capitalista: una unitat tancada on els recursos es gestionen de forma privada i exclusiva. Aquest model prioritza l’acumulació interna, per a nosaltres i per als nostres fills, en lloc de l’obertura cap a la comunitat. Soro insisteix, però, en l’acceptació i validació de totes les formes d’amor: “Ni el poliamor és millor, ni la monogàmia és millor. L’important és que cadascú trobi el que li funciona i el que el fa feliç”.
El matrimoni tampoc està pensat per a persones que surten de l’amor tradicional i és per això que no entra en els seus plans. Ho veu com una qüestió de coherència i de justícia bàsica: “Si no em puc casar amb dues persones, em sembla injust haver d’escollir”. Renunciar a aquesta institució és, en part, una forma de no validar un sistema que exclou les seves xarxes d’afecte.
Sortir de la norma
Davant una realitat tan poc visibilitzada, l’escriptora en un inici va arribar a pensar que “era defectuosa, que estava espatllada”. Amb el temor que més gent se sentís d’aquesta forma per culpa de la falta de referents i la percepció negativa d’una part de la societat, va optar per fer el pas a parlar- ne obertament a les seves xarxes, en català, com a forma d’acompanyar qui se sentís estrany.
La resposta va ser molt bona: “Cada dia rebo missatges d’agraïment o de persones explicant-me les seves situacions, gent que se sent així, però que no sap com parlar-ho amb la seva família, o persones que volen començar però la parella no… També em demanen lectures, perquè les pel·lícules encara no n’ensenyen, de poliamor”.
Escriure des dels marges del bosc
Aquesta voluntat de crear referents també l’ha traslladat a la seva obra literària. La seva primera novel·la eròtica, No sé si dits o llavis, busca “descobrir com és el sexe que volem les dones i com ens volem relacionar”. Per ella, llibres com aquest poden servir per omplir el buit informatiu de la sexualitat femenina. Aquest títol se suma a la seva saga de fantasia i ciència-ficció juvenil, Misteris de la Boira i L’Últim Corb, on va voler ensenyar el concepte d’amistat com a forma d’estimar. Es contraposava, així, a la gran quantitat de llibres per a adolescents on, sovint, plens d’històries d’amor, “ens posen al cap que l’objectiu ha de ser trobar parella i estar enamorades”. L’escriptora i periodista posa sobre la taula si, de vegades, cal un amor de parella quan ja ens sentim nodrides amb l’amistat.
Actualment, la Selena combina la literatura amb el periodisme des d’un entorn que reflecteix la seva filosofia de vida: el bosc. Després d’anys a la redacció del Diari Ara, va abandonar el ciment de Barcelona i les jornades de dotze hores buscant la permeabilitat de la natura i un espai on “un gos pugui ser feliç”. Des d’aquest refugi natural, continua escrivint i qüestionant els marges establerts, tant en el paper com en la vida, estimant amb llibertat i creixent a mida que perfecciona la seva pròpia recepta de l’amor.
L'impuls constant de la família
L'extrema dreta i l'Església mantenen el pols contra la diversitat de les noves relacions
Ivan Egido Haro - Guim Carricondo Esteve
Mentre la societat obre el ventall a vincles com el poliamor, les relacions obertes o el coparenting, una realitat ferma manté el pols. Allò que fa unes dècades era el camí predeterminat —casar-se per l'Església i formar una família clàssica— avui s'erigeix com una elecció paradoxalment subversiva.
Pel que fa a l'òrbita política, observem que s'està experimentant un retorn a allò convencional. El politòleg Emilio Román Rodrigálvarez sosté que, per a l'extrema dreta, la família és un "concepte preestatal" i “l'element" articulador de les pròpies societats”. En l'actualitat, s'observa una coherència i sincronia ideològica entre moviments com els d'Orbán a Hongria, Meloni a Itàlia i Vox a Espanya, a l'hora de defensar el model tradicional vinculat a l'home, dona i fills.
L'estratègia d'aquests sectors per imposar la seva visió no passa per la confrontació oberta, com feien anys enrere sense amagar-s’hi, sinó per influir en la legislació i polítiques públiques per prioritzar exclusivament el seu model. A la pràctica, això es tradueix en un sistema de beneficis que ignora altres realitats socials: reduccions fiscals, subsidis i l'accés a l'habitatge a joves parelles de caràcter convencional. A Hongria s'apliquen mesures específiques com l'educació subvencionada o pensions per a pares amb més de quatre fills, deixant la resta de models familiars sense cap mena d'empara o consideració legislativa.
«Els casaments no fan més que reconèixer el que ja existeix»
Respecte a les paradoxes de l'electorat, Román explica que el suport de persones homosexuals a aquests partits respon a "causes multifactorials", on l’educació i els valors de l'entorn on s'han criat “poden tenir més pes que la identitat sexual”. Tot i que l'extrema dreta ha acabat acceptant tàcitament marcs socials ja consolidats –com el divorci– , el politòleg explica que des de 2021 hi ha una tendència on els comportaments polítics estan posant en dubte els models de famílies diverses, que s'havien anat interioritzant des dels anys 2000.
Aquesta visió política té una "base teològica evident" vinculada al cristianisme i busca combatre la decadència d'occident mitjançant el foment de la natalitat i el sacrifici personal pel col·lectiu. Des d'una perspectiva pastoral, el fenomen s'observa amb uns altres ulls: no es tracta d'un simple retorn ni d'una tendència passatgera. Tal com explica Fernando Cordero, sacerdot de la Congregació dels Sagrados Corazones, el model clàssic de família “no ha marxat mai”, tot i que “no fa tant de soroll com altres manifestacions”.
Davant la complexitat d'aquestes noves realitats afectives, el discurs eclesiàstic actual —impulsat per l'exhortació Amoris Laetitia del Papa Francesc— ha virat cap a una actitud d'escolta i acompanyament, allunyant-se del llenguatge condemnatori. Tot i mantenir la identitat de la unió indissoluble entre home i dona, la institució admet que viu en una tensió constant entre la fidelitat doctrinal i la sensibilitat pastoral.
En una societat que sovint celebra el consum ràpid i esporàdic d’afectes, triar la tradició exigeix una gran dosi de personalitat. Per a aquelles parelles joves que s'hi senten atretes però temen l'estigma d'un entorn que no prioritza el compromís clàssic, el consell pastoral de Cordero és clar: "Que siguin lliures per viure-ho amb totes les conseqüències i que no tinguin por; la coherència crida l'atenció en una societat amb tanta falta de veracitat i autenticitat".
El fenomen «Trad Wife»: Retorn al passat o reacció moderna?
El fenomen de les «trad wives» (dones tradicionals) ha emergit amb força a plataformes com TikTok i Instagram com una subcultura que promou el retorn als rols de gènere clàssics. Aquestes dones advoquen per dedicar-se exclusivament a la cura de la llar, la criança dels fills i la submissió als seus marits, rebutjant els valors del feminisme contemporani i la pressió del mercat laboral.
Estèticament, el moviment s'inspira en els anys cinquanta, glorificant una imatge domèstica impecable. El contingut digital que produeixen mostra rutines de neteja, cuina artesanal feta des de zero i una vida aparentment allunyada de l'estrès corporatiu. Es recolzen en el factor biològic maternal que diferencia els dos sexes, fet que justifica uns rols concrets i específics.
Tot i això, aquest fenomen genera profundes crítiques. Des del feminisme s'adverteix que s'està romantitzant una època on les dones mancaven de drets fonamentals. Alhora, en dependre financerament del cònjuge de manera absoluta, les «trad wives» queden en una posició de gran vulnerabilitat davant possibles divorcis o abusos.
A la pràctica, l'èxit d'aquests continguts qüestiona l'actual model d'igualtat i planteja un escenari que sembla desfer la llarga història de lluites, sacrificis i avenços en drets civils i laborals aconseguits fins ara. D'aquesta manera, tot i no promoure cap discurs d’odi, el que neix com un producte d'internet es converteix en un desafiament directe a la idea de progrés social.
"Reconèixer el que ja existeix"
La digitalització, la caiguda del ritu religiós i la diversitat transformen el compromís nupcial
Ivan Egido Haro - Guim Carricondo Esteve
Els casaments han estat històricament la màxima representació social de l'amor i el compromís entre dues persones. Avui en dia, però, aquesta celebració va molt més enllà de la simple unió tradicional, i es converteix un reflex directe dels canvis culturals, tecnològics i emocionals de la nostra societat. A través de l'evolució d'aquestes cerimònies, podem observar com s'han transformat els valors, les prioritats i les mateixes maneres d'entendre les relacions amoroses modernes.
La digitalització i l'aparença tenen un pes fonamental en els casaments actuals. La wedding planner d'elit, Priscilla Llorens, assenyala que, tot i que "l'ideal seria celebrar l'amor", actualment existeix "una obsessió en com quedarà a Instagram". Segons ella, es busca projectar "l'aparença d'una parella increïble i un casament espectacular davant de la societat", una actitud molt superficial. Per la seva banda, el fotògraf Joan Cabes coincideix a afirmar que tothom està molt influït per les xarxes socials, cosa que genera una gran demanda d'immediatesa: les parelles volen rebre imatges i vídeos i així publicar la seva boda imminentment. En contrast amb aquesta visió, Josep Plana, CEO i Founder de La Puta Suegra, explica que la celebració és fonamental perquè el "compromís necessita ser visible" i, en fer-se públic davant de testimonis, l'acte "adquireix un altre pes i dimensió".
«Els casaments no fan més que reconèixer el que ja existeix»
L'evolució del ritu religiós mostra una clara tendència a la baixa a nivell general, encara que varia molt segons el sector social. Cabes destaca que hi ha hagut "un canvi radical", passant de cerimònies majoritàriament per l'església a ser civils. Segons l'INE, els casaments religiosos han caigut un 42% en l'última dècada, mentre que els enllaços civils ja representen vora el 80% del total a Espanya. El fotògraf pronostica que aquesta tendència romandrà igual, en el futur, i destaca que ara, en lloc d'un regidor, "sovint són amics els qui oficien aquesta cerimònia". En contrast, Llorens manté una proporció diferent en el seu nínxol, on prop d’un 65% dels seus clients segueixen el culte religiós. Ella pronostica que, tot i que a escala general la tendència decau, en el seu sector d'alta societat s’ha mantingut.
Els motius per casar-se han canviat dràsticament en comparació amb el passat. Cabes explica que abans la gent contreia matrimoni per anar a viure amb l’altre i formar una família, mentre que ara "les parelles ja fa anys que viuen juntes i moltes ja tenen fills". Actualment, l'enllaç és més un festeig perquè es vol formalitzar la seva unió, sovint útil a l’hora de buscar pis, pagar una hipoteca o rebre ajudes tributàries. Segons Plana, el matrimoni ha passat de tenir un "pes estructural" a ser una decisió basada en la "maduresa de projecte". Llorens afegeix que avui en dia es té molta por al compromís, temor a equivocar-se i a perdre la llibertat, motiu pel qual la gent es casa més gran, entre els 37 i 39 anys, com mostra l’INE. Defensa que les parelles lluitaven per l'amor i per construir una família, però avui els motius s'han vist eclipsats pel "rellotge biològic", la pressió social i una societat “molt egoista".
La diversitat a les bodes s'expressa de diferents maneres i planteja futurs molt contraposats. Pel que fa a formats poc convencionals, Llorens admet que ha organitzat un casament gai i es troba preparant un lèsbic, però remarca que la seva clientela acostumen a ser parelles "més conservadores". De cara al futur, es mostra crítica davant les noves tendències que arriben d'altres països, on hi ha casaments entre amics, celebracions amb mascotes i, en algun cas aïllat, fins i tot amb assistents virtuals d’IA: “Ens estem tornant una mica bojos i espero no viure tot això en un futur, perquè em sembla un tant patètic”. Davant d'aquesta realitat, La Puta Suegra afirma que la inclusió no és una estratègia nova, sinó el fet de "reconèixer el que ja existeix" en una societat que ha ampliat la seva mirada.
A
Asexual Persona que sent poca o cap atracció sexual. Va explicar obertament que és asexual.
B
Beige flag Característica curiosa o neutra d’algú que no és ni bona ni dolenta, només peculiar. Que sempre demani el mateix menjar la fa una mica una beige flag.
Benching Mantenir algú interessat però sense avançar la relació, com si estigués “a la banqueta”. Crec que m’està fent benching perquè només apareix quan li convé.
Breadcrumbing Enviar senyals d’interès mínims i esporàdics (com “deixar motlles de pa”) per mantenir algú enganxat sense intenció de comprometre’s. No vol quedar mai, però em respon les històries de tant en tant; és el típic breadcrumbing.
C
Cringe Sensació de vergonya aliena davant d’una situació o comportament d’algú. Veure com intentava lligar amb aquelles frases tan dolentes em va fer molt de cringe.
Crush Persona que t’agrada molt o que t’atreu de manera sobtada i intensa, sovint un amor platònic. Des que el vaig veure el primer dia de classe, s’ha convertit en el meu crush.
Cuffing (cuffing season) Tendència a buscar parella durant èpoques fredes o festives per no estar sol. Amb l’hivern arriba la cuffing season.
Cushioning Mantenir altres opcions romàntiques mentre estàs amb algú, “per si de cas”. Encara parla amb altres cites; sembla que fa cushioning.
D
Delulu Argot per dir que algú està una mica il·lusionat o fantasiejant massa amb una situació. Potser estic delulu, però crec que també li agrado.
Delusionship “Relació” que només existeix en la imaginació d’una persona o que s’exagera molt. Ella parla d’ells com si fossin parella, però sembla una delusionship.
Demisexual Persona que només sent atracció sexual després d’establir un vincle emocional fort.Es defineix com a demisexual perquè necessita connexió emocional.
E
Era (in my ... era) Moment vital en què es troba una persona o actitud que adopta, sovint per definir una etapa de canvi. Ara estic “in my single era” i només em vull centrar en mi mateixa.
F
Fizzling (out) Quan una relació o interès es va apagant a poc a poc sense conflicte clar. La conversa va anar frizzling fins que ja no parlaven.
G
Gaslighting Forma de manipulació psicològica en què es fa dubtar una persona de la seva pròpia percepció, memòria o seny. Li vaig dir que m’havia parlat malament i em va respondre que m’ho inventava; em feia gaslighting...
Ghosting Tallar la comunicació de sobte amb algú sense donar explicacions. Després de tres cites, em va fer ghosting i no he tornat a saber-ne res.
H
Hope core Tendència o contingut a xarxes que transmet optimisme, esperança i missatges positius. Aquell vídeo és molt hope core: et fa creure que tot pot millorar.
I
Ick (the ick) Sensació sobtada de fàstic o rebuig cap a algú que t’agradava, sovint per un detall insignificant o una mania. M’agradava molt, però el vaig veure menjar amb la boca oberta i em va fer un “ick” instantani.
L
Lore Història o conjunt de detalls i anècdotes que expliquen el “passat” d’algú, d’un grup o d’una situació (sovint a internet). Abans d’entendre el drama del grup, necessites conèixer tot el lore.
Love bombing Mostrar afecte i atenció excessiva al principi d’una relació per impressionar o manipular. Al principi em va omplir de missatges i regals; ara penso que era love bombing.
Love language Manera principal en què una persona expressa o rep afecte (temps de qualitat, paraules, regals, etc.). El seu love language és passar temps junts.
M
Migajero/a Persona que accepta molt poc afecte o atenció (“molles”) en una relació. Va decidir deixar de ser migajera i demanar el que realment mereixia.
P
Poliamor Model relacional en què es poden tenir diverses relacions amoroses amb consentiment de totes les parts. Ells practiquen el poliamor amb normes molt clares.
R
Red / invisible string Concepte popular que diu que dues persones destinades estan connectades per un “fil invisible” del destí. Diuen que el red string els va tornar a unir anys després.
Red / green flag Senyals d’alerta (red flag) o indicis positius (green flag) en el comportament d’algú en relacions. Que escolti i respecti límits és una green flag clara.
Rizz Carisma o habilitat per lligar o atraure algú. Té molt rizz; sempre sap què dir.
Roasting Burlar-se d’algú de manera amistosa o sarcàstica, sovint com a forma de flirteig o complicitat. Ens passem el dia fent-nos roasting; és la nostra manera de demostrar-nos afecte.
S
Ship (shippejar) Desitjar o imaginar que dues persones estiguin juntes romànticament. Molts fans els shippegen des del primer episodi.
Situationship Relació amb ambigüitat: hi ha connexió o cites, però sense definir si és parella formal. Portem mesos sortint, però crec que la nostra és més aviat una situationship.
Soft launch / hard launch Mostrar una relació de manera subtil (soft launch) o anunciar-la clarament i públicament (hard launch). Primer van fer un soft launch a Instagram i ara després el hard launch oficial.
Submarining Desaparèixer durant molt de temps i tornar de sobte com si res hagués passat. Va desaparèixer durant mesos i ara torna amb un “hola”; típic submarining.
Swinger Persona o parella que, amb consentiment mutu, té relacions íntimes amb altres persones . Van explicar que són swingers i que sovint tenen sexe amb els veïns del primer pis.
T
Twin flame Idea espiritual o romàntica d’una persona considerada “la meitat de la teva ànima”. Alguns creuen que han trobat la seva twin flame.
W
Woke Estar alerta o ser conscient de les injustícies socials, especialment el racisme, el masclisme o l’LGTBI-fòbia. Té un discurs molt woke i sempre defensa els drets de les minories.
Z
Zombieing Quan algú que t’havia fet ghosting torna a aparèixer del no-res (com un zombi que ressuscita) al cap de mesos o anys.Al cap de mig any de silenci m’ha escrit un “com va?”. M’acaba de fer un zombieing de manual.
"L'amor d'abans: quan estimar tenia límits"
Durant el franquisme, les relacions de parella estaven fortament condicionades per la moral, la família i l’Església, que marcaven fins on es podia estimar i com s’havia de viure l'amor
Luz Serrano de Haro
Abans de sortir a munyir les vaques, el pare d’en José Serrano s’asseia al llit i parlava amb la seva dona sobre el repartiment del dia. Ho feien en veu baixa, encara amb la llum esmorteïda de matinada, mentre la casa començava a despertar-se. “S’entenien perfectament”, recorda ell. Però al carrer no demostraven el seu amor. “Això no es feia. Estava molt mal vist”, explica. L’afecte existia, però quedava estrictament dins de l’àmbit privat. Mostrar-lo en públic no només era inusual, sinó que també podia ser objecte de comentaris.
L’amor no era menys intens que avui. El que canviava era el marge per viure’l. Les emocions amoroses no són noves. L’amor romàntic, la passió, la gelosia, l’amor familiar o el desig no correspost travessen els mites grecs, la literatura medieval i les novel·les del segle XIX. El que varia al llarg del temps no són tant els sentiments com les estructures que en delimiten l’expressió. L’amor és emoció; la relació, organització social. I aquesta organització depèn del context polític, religiós, econòmic i cultural de l’època.
A Catalunya i a l’Estat espanyol, durant bona part del segle XX –i especialment durant el franquisme– les relacions afectives estaven fortament travessades per la norma. No es modificaven els tipus d’amor, sinó el marge dins del qual podien expressar-se. Abans que l’amor s’entengués com una experiència individual o compartida, funcionava sobretot com una estructura social. Estimar no era només una qüestió íntima: era complir unes expectatives marcades per la família, l’Estat o l’Església.
L'amor que tocava: família i institució
Durant el franquisme, el matrimoni era formalment una elecció, però socialment operava com una estructura gairebé obligada. No casar-se significava quedar fora del que es considerava normal. Segons l’historiador Joan Giménez Blasco, la figura del “solteró” o la “solterona” tenia una connotació entre ridícula i de pena. Qui no seguia el guió vital previst quedava marcat.
“El model de parella venia absolutament definit per l’Església i sostingut per l’Estat franquista”, explica Joan Giménez Blasco. L’home era el proveïdor; la dona, vinculada a la llar, amb la maternitat com a destí natural. El matrimoni es percebia com una etapa normal de maduresa. Els sentiments hi podien influir, però sempre dins d’un marc delimitat que prioritzava l’ordre i l’estabilitat.
Aquest vincle no era només emocional. També tenia una dimensió econòmica i, en alguns entorns, estratègica. En classes acomodades persistien contractes previs davant notari que regulaven aportacions patrimonials. Negar-se a un matrimoni acordat podia comportar conseqüències greus, especialment per a les dones. “Probablement era molt difícil negar-s’hi; si ho feien, s’arriscaven a restar marginades de la família”, assenyala Giménez Blasco. L’amor podia existir, però no sempre era el centre de la decisió.
El control començava abans del casament. El festeig estava regulat i vigilat. L’historiador remarca que era habitual la figura de la “carabina”: mares o familiars que supervisaven les trobades. Quan les noies anaven al ball, sovint hi anava també el pare o la mare per controlar quin tipus de contacte hi havia i com es produïa. El cos femení era objecte d’escrutini constant.
La reputació femenina era central. Una noia amb més d’un promès podia ser titllada de “meuca”, assenyala l’historiador. En canvi, per als homes, la mateixa conducta podia esdevenir motiu de prestigi. La doble moral no era una excepció: era estructural, assumida com a part de l’ordre social del moment.
Aquest control no es limitava a l’àmbit familiar. També es reproduïa en la premsa local. El setmanari Mataró advertia ja el 1955 (núm. 793) contra la dona “modernista” que fumava, bevia còctels o conduïa, presentant aquests comportaments com una desviació del model femení tradicional. Així mateix, el 1963 (núm. 1837) afirmava que portar pantalons “resta feminidad y da un tono varonil a la mujer” i suposava una amenaça per al bon gust. I el 1969 (núm. 2772) defensava que el paper que Déu havia donat a la dona era “ser la inspiradora, guia, animadora del hombre”, però no exercir el poder executiu. El discurs moral no era implícit: era difós i legitimat.
En El primer franquisme a Mataró (1939-1950), guardonat amb el Premi Il·lur 2021, Giménez Blasco analitza com el franquisme propugnava el retorn de la dona a la llar i reactivava el concepte d’honor. La conducta femenina podia deshonrar tota la família. La moral funcionava com a eina de cohesió i també com a mecanisme de vigilància.
En paral·lel, el model romàntic idealitzat –sacrifici, amor etern, fidelitat absoluta– continuava present. L’amor epistolar n’és un exemple: la carta permetia expressar sentiments dins d’un marc formal i controlat. Casar-se no era només una decisió sentimental; era una etapa vital esperada, gairebé imposada.
El que no es podia veure: claredat pública, foscor privada
Si existia un model normatiu –heterosexual, matrimonial i reproductiu– tot el que en quedava fora es movia en la clandestinitat. Les relacions homosexuals havien de romandre ocultes i podien ser castigades per la Llei de Vagos y Malvantes. “Eren absolutament ocultes”, recorda Giménez Blasco. L’amor clandestí era vist com una deshonra i podia comportar marginació social o persecució.
També hi havia una doble moral de classe. En la mateixa investigació premiada amb l’Il·lur, l’historiador descriu una realitat nocturna que desmentia la imatge oficial: una sexualitat viscuda al marge de les normes canòniques i el fenomen de les “queridas” o “mancebas” àmpliament difós en sectors de la burgesia. Les conductes eren més fàcilment punibles entre els sectors precaris, mentre que les classes benestants disposaven de mecanismes de silenci i protecció. La diferència no era tant moral com de poder. La moral oficial no eliminava el desig: el desplaçava a la invisibilitat.
Estimar després de la guerra
José Serrano Pérez és fill d’una generació marcada per la guerra. El seu pare va combatre durant tres anys i va passar tres més mobilitzat. La seva mare treballava mentre ell era al front. Es van conèixer el 1945, en la postguerra, a Cabra (Còrdova). “Pràcticament es van veure quatre dies”, recorda. Després van iniciar una relació epistolar i abans de 1950 es van casar.
Ella va arribar al municipi cordovès amb un baül amb la seva roba. El país estava devastat, amb misèria i racionament. “La postguerra era molt trista, molt pobra, molta misèria”, explica Serrano. Encara que hi hagués diners, el pa es pesava. La seva mare li relatava escenes de fam i morts als carrers. El seu pare, en canvi, parlava poc de la guerra a causa de les vivències traumàtiques.
En la postguerra, formar una família no era només un ideal romàntic, sinó una forma de reconstrucció. El matrimoni era sentiment, però també necessitat. José Serrano, quan compara aquella manera de viure el matrimoni amb la d’avui, és contundent: “El que més ha canviat és que ningú no s’aguanta”. Més que els sentiments, el que percep transformada és la idea de compromís i la centralitat de la família. En la seva generació, formar una família era una etapa vital esperada i el matrimoni ocupava un lloc central en la vida de les persones, ja que separar-se era molt menys habitual.
El canvi generacional
Els primers moviments de transformació arribaren als anys seixanta. Segons Giménez Blasco, l’arribada del cinema nord-americà, l’impacte del turisme europeu i la influència del Maig del 68 francès van començar a erosionar el model estructurat d’amor. El contacte amb una joventut europea en plena ebullició sexual i cultural va portar molts d’ells a replantejar-se els esquemes heretats, modificant progressivament la concepció del matrimoni i de la família.
Les estructures no desapareixien d’un dia per l’altre, però començaven a esquerdar-se. L’amor d’abans no era menys intens ni menys real; estava fortament condicionat per normes religioses, patriarcals i socials que definien què era acceptable i què no.
No estimem sentiments nous; vivim l’amor en estructures diferents. L’amor pot ser universal. El marge per viure’l no sempre ho ha estat, perquè durant dècades va estar limitat per expectatives col·lectives, silencis imposats i un sistema de valors que prioritzava l’ordre per sobre de la llibertat.
Família a la carta
Acher Lorein Begué Jiménez-Marta Rodríguez Sánchez
De la sagrada unitat nuclear a la triella o la criança platònica. La societat dinamita el vell àlbum de fotos per demostrar que, al segle XXI, la família ja no s'hereta: es dissenya.
Fa quaranta anys, dibuixar una família era un exercici de geometria simple: un triangle format per un pare, una mare i els fills. Avui, demanar a un nen que dibuixi la seva família pot requerir un poliedre complex, línies discontínues i molts colors. Mentre les lleis intenten atrapar la realitat, els menjadors de casa nostra ja s'han transformat. Benvinguts a l'era de la família d'autor.
La imatge de l'anunci de margarina dels anys 60 no ha desaparegut, però ha deixat de ser l'única veritat. Si Zygmunt Bauman parlava de la "societat líquida", la família ha estat la primera institució a fondre's per adaptar-se al recipient que cadascú tria. La família nuclear resisteix, sí, però ja no governa en solitari. Al seu costat, les famílies monoparentals han deixat de ser una excepció nascuda de la desgràcia per convertir-se, molts cops, en una elecció d'empoderament. Les famílies reconstituïdes han normalitzat el prefix "gallec": germanastres que són germans de facto, padrastres que estimen com a pares.
I, per descomptat, les famílies homoparentals han trencat el sostre de vidre biològic demostrant que dos pares o dues mares no resten. Però, què passa quan mirem més enllà del que ja hem assimilat? Què passa quan l'afecte decideix saltar-se totes les normes del Registre Civil? És aquí on sorgeixen les noves arquitectures familiars.
L'amor sí, però la hipoteca no: Les Famílies LAT
El terme ve de l'anglès Living Apart Together (viure junts però separats). Són parelles compromeses, sovint amb dècades de relació, que decideixen deliberadament no compartir domicili. No parlem de nuvis joves que no es poden pagar un pis. Parlem d'adults que han entès que la convivència pot ser la tomba del desig o de la pau mental. Es visiten, s'estimen, comparteixen vacances i cures, però cadascú té la seva clau, el seu comandament de la tele i el seu silenci. És la família que prioritza l'espai individual per mantenir el vincle comú.
Més enllà del dos: La Polifidelitat
Si la monogàmia és la norma, el poliamor és la seva contestació. Però dins d'aquest univers existeixen les famílies poliafectives. No parlem d'orgies ni de promiscuïtat, sinó de nuclis de convivència estables formats per tres o més adults (una "triella", per exemple). En aquestes llars, les responsabilitats econòmiques, domèstiques i de criança es reparteixen entre tres. Per als fills, això pot significar tenir tres referents adults, tres sous entrant a casa i més mans per ajudar amb els deures. És una estructura que desafia la nostra matemàtica mental, però que s'empara en una lògica ancestral: "cal tota una tribu per educar un nen".
La Família Escollida (Chosen Family)
Un concepte vital per a la comunitat LGTBIQ+ i per a les persones migrants. Quan la família de sang rebutja o està a milers de quilòmetres, els amics deixen de ser només amics per convertir-se en estructures de supervivència. Legalment són tercers, però a la pràctica són qui signa els papers a l'hospital, qui avala el lloguer i qui seu a la taula de Nadal. La sociologia comença a reclamar que es reconegui legalment aquest vincle: el dret a cuidar i ser cuidat per qui tu triïs, no per qui t'ha tocat a la loteria genètica.
La familia multiespecie
Finalment, no podem ignorar un fenomen creixent a les ciutats: llars on la mascota no és una propietat, sinó un membre de ple dret. Parelles que no tenen fills biològics però estructuren la seva vida laboral, vacacional i econòmica al voltant del benestar del seu gos o gat. No és una caricatura; és un canvi de paradigma sobre què significa cuidar un ésser viu. Potser la lliçó de totes aquestes noves formes de convivència és que hem estat segles definint la família per la forma (qui viu amb qui), quan l'hauríem d'haver definit pel fons (qui cuida qui). Tant se val si són tres adults, dos amics o una parella que viu en cases separades. Si hi ha un projecte comú, un refugi contra la intempèrie i un plat a taula, allò és, indubtablement, una família.
La monoparentalitat
En una societat que encara es mou entre tradicions i canvis socials, la maternitat no sempre segueix el guió clàssic de parella, convivència i fills. Avui, moltes dones opten per camins alternatius, com la maternitat en solitari com la Yolanda Fontal una mare que va decidir emprendre el viatge de la maternitat als 41 anys a través de la fecundació in vitro (FIV).
Aquest camí comença als 30 anys, quan va veure com una amiga propera optava per la maternitat en solitari i salta "ni loca, jo això no ho faria". Però als 41, en una sopar amb amics, va fer el clic: "Per què no?". Va començar informant-se, sense pressa, i es va engrescar. "És una barreja de valentia i inconsciència", explica, reconeixent que no s'imaginava el que vindria, tot i que ara, amb una filla de 8 anys, no es penedeix de res. La decisió no va ser improvisada. Després de 10 intents de FIV –un procés emocionalment esgotador que va incloure la pèrdua del seu pare–, la Yolanda va aconseguir l'embaràs. Va mantenir-ho en secret fins que va ser viable, evitant la pressió externa. "Quan una cosa et costa molt, no vols compartir els negatius constants", diu.
La realitat d'una nena gran va arribar gradualment. "No és més difícil que per a moltes parelles", assegura, comparant-ho amb casos on un dels progenitors no s'implica igual. Com a mare monoparental, gaudeix de l'avantatge de prendre decisions sense discussions –des de l'escola fins a la disfressa de Carnestoltes–, però admet que de vegades troba a faltar una "contrapart" per compartir dubtes. "Dubtes si fas les coses bé, però parles amb la germana o una amiga i ho supleixen". Tot i així ser mare monoparental implica una càrrega mental intensa: tot recau en ella, des del pediatre fins als mitjons que queden petits. "Mentalment és esgotador", reconeix, tot i que assenyala que això és comú en moltes dones, monoparentals o no. "En el 90% dels casos, la càrrega mental és femenina". Per gestionar-ho, l'Inés combina suport familiar amb ajuda pagada (cangurs), però lamenta la manca de temps per a si mateixa. "Tinc 0 minuts per mi; els tinc quan ella dorm". Si tingués tres tardes lliures a la setmana, les dedicaria a fer les coses amb tranquil·litat, sense haver de córrer.
La Criança Platònica o "Co-parenting"
Potser és una de les tendències més disruptives. Imagineu dos bons amics. No hi ha sexe, no hi ha enamorament romàntic, però hi ha una confiança absoluta i valors compartits. Decideixen tenir un fill junts. El co-parenting separa la conjugalitat de la parentalitat. Aquestes famílies s'estructuren com una empresa d'amor: "Tu i jo som socis en la missió més important de la nostra vida: criar aquest nen". El nen té pare i mare (o dos pares, o dues mares) que viuen a cases diferents o juntes, però sense el drama dels conflictes de parella, perquè mai han estat parella. L'objectiu és l'estabilitat del menor, blindada contra els vaivens del cor.
Per aprofundir en aquesta realitat, hem parlat amb la Laura (nom fictici), que ens explica la seva experiència personal. La seva història ens detalla com es viu, es gestiona i s'estima en una família actuant com a "socis" en un projecte comú, la criança. Aquesta modalitat, on dos adults decideixen criar un fill sense una relació romàntica de fons, pot sonar innovadora per a molts, però com demostra l'experiència de la Laura (nom fictici) és una fórmula que no només funciona, sinó que pot oferir un entorn estable i amorós per als infants. Basada en el respecte mutu, la comunicació oberta i un compromís inquebrantable amb el benestar del fill.
Ara, amb el seu fill de només 3 mesos, viuen sota el mateix sostre com a companys de vida, no com a parella. Fan plans familiars junts, mantenen una relació cordial i prioritzen el benestar del petit. "Som bons amics, convivim junts i fem tot el millor possible per al nostre fill", assegura ella. "Des de l'inici, no hi havia sentiments d'amor ni plans de relació amorosa", diu ella. Aquest "clic" mental no va ser difícil per ells, gràcies a les seves etapes vitals diferents i una connexió basada en l'amistat. En lloc de forçar una relació per convenció social, van posar el focus en el fill, demostrant que la família pot néixer d'un compromís clar i no necessàriament d'una història d'amor clàssica.
La vida quotidiana? quant a les discussions inevitables, com en qualsevol família, les gestionen amb racionalitat, tot i que les emocions hi juguen un paper. Ella és més emocional, ell més fred, però arriben a acords en temes menors. "Tenim discussions de parella normals tot i no ser parella, i ens fa gràcia quan això passa", comparteix amb humor. Sense llastres romàntics, les converses solen ser més objectives, centrades en el que és millor per al fill.
Amor digital
L’amor digital fa referència a relacions afectives o sexoafectives que s’inicien i, sovint, es desenvolupen a través d’entorns digitals com aplicacions de cites o xarxes socials. Plataformes com Tinder, Bumble o Grindr han transformat la manera com es produeix la trobada relacional, introduint una mediació algorítmica en la selecció de potencials parelles.
Aquest model es caracteritza per la construcció curada de la identitat (perfils, imatges, descripcions), l’ampliació exponencial de l’oferta relacional i una dinàmica d’hiperopcionalitat que pot generar tant oportunitats com superficialitat. Fenòmens com el ghosting (desaparició sobtada sense explicació) són més freqüents en aquest ecosistema, atesa la facilitat de desconnexió. Sociològicament, l’amor digital accentua la lògica de mercat aplicada als vincles: comparació constant, decisió ràpida i percepció de substituïbilitat.
Anna Cidraque,una jove, que va començar la seva relació amb el seu novio actual l’Adrià a través d’una aplicació de cites . Segons la noia, la app era “groga, i era tipus Tinder”. Va decidir registrar-se a l’aplicació per l’experiència prèvia d’una amiga que l’utilitzava sovint i que hi havia conegut un noi amb una doble vida, “una història bastant surrealista” relata l’Anna. Inicialment, ella i una amiga van crear un perfil per riure’s de la dinàmica de l’app i van donar “match” sense filtrar, però entre les notificacions va aparèixer una conversa real amb l’Adri. Després del malentès amb les notificacions van continuar parlant per Instagram, i finalment van quedar per sopar. El que havia començat com una broma dins la lògica lúdica de les apps va acabar convertint-se en una relació estable.
Relacions sense etiqueta
Les relacions sense etiqueta descriuen vincles amb contingut emocional i/o sexual que existeixen sense una definició formal ni un acord explícit sobre què són i cap a on van. No hi ha una conversa clara de “què som?”, i aquesta absència de definició no és accidental sinó estructural: forma part de la dinàmica.
Una situationship és una relació amb components romàntics o íntims estables en el temps, però sense pacte de compromís, exclusivitat o projecte compartit. Pot incloure cites recurrents, sexualitat, afecte i fins i tot integració parcial en l’entorn social, però es manté deliberadament en una zona grisa. Aquesta ambigüitat sovint permet sostenir la connexió evitant les responsabilitats associades a una relació formal.
La talking stage, en canvi, és una fase preliminar. Es tracta d’un període de coneixement amb expectativa romàntica, però encara sense exclusivitat ni definició. Pot ser un espai legítim d’exploració, però també pot prolongar-se indefinidament, generant incertesa. En ambdós casos predomina l’ambigüitat normativa i l’absència d’un contracte relacional clar. El principal risc és la discrepància d’expectatives: una part pot interpretar la relació com el pas previ a una consolidació, mentre l’altra la viu com una experiència provisional o no vinculant. La manca de comunicació explícita es converteix així en el nucli d’un conflicte potencial.
Amor líquid
El concepte d’amor líquid desenvolupat pel sociòleg Zygmunt Bauman al llibre Liquid Love, descriu la fragilitat i la volatilitat dels vincles en la modernitat tardana. Segons Bauman, vivim en una societat caracteritzada per la flexibilitat, la incertesa i la precarietat estructural. Aquestes lògiques es traslladen a l’àmbit afectiu: les relacions es conceben com a reversibles, condicionades a la satisfacció immediata i sotmeses a una avaluació constant de cost-benefici emocional. El compromís permanent es percep com un risc per a l’autonomia individual.
L’amor líquid no designa una forma concreta de relació (no és sinònim de relacions obertes o esporàdiques), sinó un marc interpretatiu. Analitza una cultura afectiva on el vincle es manté mentre resulta funcional i es dissol quan implica massa incertesa o dependència. La por a quedar atrapat conviu amb la por a quedar sol, generant relacions amb una tensió estructural entre desig de connexió i necessitat d’independència.
Models no monògams
Els models no monògams parteixen d’un principi central: el consentiment explícit, informat i continu de totes les parts implicades. No es defineixen per la promiscuïtat, sinó per una estructura relacional que no limita l’exclusivitat afectiva o sexual a una sola persona.
La relació oberta implica, habitualment, una parella principal que acorda permetre relacions sexuals amb terceres persones, sota normes pactades (freqüència, límits emocionals, transparència, etc.). L’eix central és la preservació de la relació primària mentre s’habiliten espais d’exploració externa.
El poliamor amplia aquesta lògica i legitima la possibilitat de mantenir múltiples vincles afectius i/o romàntics simultanis, amb coneixement i acord mutu. Pot adoptar estructures jeràrquiques (amb relacions primàries i secundàries) o no jeràrquiques. L’element distintiu és el reconeixement que l’amor no és un recurs escàs que hagi de concentrar-se en una sola persona. L’anarquia relacional va un pas més enllà i qüestiona la jerarquització prèvia dels vincles. No pressuposa que la parella romàntica hagi de situar-se per sobre de les amistats o altres relacions. Cada vincle es construeix de manera singular, sense categories imposades, mitjançant negociació contínua i coherència ètica. El centre no és la forma, sinó la llibertat relacional i la responsabilitat compartida.
Amor individual
L’amor individual situa el focus en la relació amb un mateix com a base de qualsevol altre vincle. Inclou l’amor propi, l’autoestima, l’autoconeixement i la capacitat d’establir límits clars. No es tracta d’individualisme radical, sinó de construir relacions des de la plenitud i no des de la dependència. La solteria conscient es diferencia de la solteria circumstancial. És una decisió deliberada de no establir una relació romàntica durant un període determinat, amb l’objectiu de prioritzar el creixement personal, la carrera professional, la salut mental o simplement el gaudi de l’autonomia. No es viu com a manca, sinó com a elecció. Aquest paradigma qüestiona la centralitat obligatòria de la parella com a projecte vital únic i reconeix que la realització personal pot adoptar múltiples formes, amb o sense relació romàntica estable.
Carla Pons, una jove de 22 anys del Maresme, descriu com és per a ella l’amor individual: “Actualment estic molt focalitzada en el meu creixement personal i no tinc intenció de buscar parella. Després d’haver conegut diverses persones, he entès que, sovint, és millor estar sola que mal acompanyada. No em tanco al 100% l’oportunitat de conèixer algú, però no busco activament: m’agrada estar tranquil·la, centrada en el meu futur i en el meu propi procés de creixement.”
Amor conscient
L’amor conscient parteix de la idea que una relació afectiva no es sosté només en l’atracció o en la compatibilitat espontània, sinó en un treball actiu i deliberat per part de les persones implicades. Implica assumir responsabilitat emocional, revisar patrons apresos i construir el vincle des de la maduresa i la coherència personal. La teràpia, tant individual com de parella, esdevé una eina clau en aquest procés. Facilita l’autoconeixement, permet identificar dinàmiques disfuncionals i ofereix recursos per gestionar conflictes des d’una perspectiva més saludable. No es concep com una solució d’urgència, sinó com un espai preventiu i de creixement.
La comunicació explícita és un altre pilar fonamental. Suposa expressar necessitats, límits, expectatives i emocions de manera clara i honesta, evitant la suposició o la lectura implícita de l’altre. Aquesta transparència redueix malentesos, afavoreix la confiança i consolida acords conscients dins la relació. Finalment, la gestió emocional és imprescindible per sostenir el vincle a llarg termini. Reconèixer i regular emocions com la gelosia, la por, la inseguretat o la frustració permet evitar respostes reactives i promou una dinàmica més equilibrada. L’amor conscient, en aquest sentit, no és un estat idealitzat, sinó una pràctica contínua de responsabilitat afectiva i evolució compartida.
El negoci de l'amor
Marta Rodríguez -Nerea Molina
Quan els sentiments també tenen temporada alta
L’amor mou emocions, però també mou xifres. Des d’spas en hotels fins a centres de benestar, passant
per botigues eròtiques i serveis d’acompanyament relacional, existeix tota una economia que s’activa
en dates clau com Sant Valentí, Nadal o Sant Jordi. No parlem només de romanticisme, sinó de gestió
de pics de demanda i adaptació al comportament del consumidor.
L’amor, és un mercat estacional, emocional i fortament condicionat pel consumisme. Això obliga
molts negocis a prendre decisions organitzatives que tenen menys a veure amb el romanticisme i més
amb la gestió: reservar hores, gestionar capacitat i ajustar marges comercials.
On ho podem veure?
Fotografia Jakub Klucký
Fotografia Jakub Klucký
Massatges en parella
El servei de massatges és un dels regals més habituals en dates assenyalades i entre parelles. Alejandra de la Torre, massatgista a l’spa de l’hotel l’H10 a Barcelona, explica que el context condiciona el funcionament del negoci:
“La dinàmica no és la mateixa que en un centre de massatges i relaxació”
En un hotel, la capacitat és limitada i la demanda s’accelera en moments molt concrets. Els dies de més demanda de parelles són “dies especials com Sant Valentí i Nadal”, i això obliga a planificar molt abans que arribi la data. L’Alejandra explica com les hores disponibles per a dates clau s’esgoten amb rapidesa.
“Un mes abans ja has d’anar avisant que reservin amb antelació”
I no és una exageració:
“Se solen omplir un mes o més abans… hi ha qui reserva tres mesos o més abans”
Montse Laspalas, massatgista a Depila Ràpid Llavaneres, descriu un escenari semblant: el pic pot existir en moments puntuals com Sant Valentí. Per això, al seu centre, les promocions han aparegut
pel dia dels enamorats:
“Fem poques promocions per parelles… però és ara, per Sant Valentí, que ho hem promocionat”
En el seu cas de Montse, la promoció s’ha plantejat com un ganxo comercial:
“Comprant un massatge d’una hora, tenien un altre de regal”
Sense promoció, el massatge en parella no té cap benefici respecte l’individual:
“El marge és exactament el mateix… tant si venen en parella com si venen un massatge sol”
La promo, en canvi, sí que redueix marge —“n’hem fet dos pel preu d’un”— però es justifica com a inversió de màrqueting:
menys benefici immediat a canvi de visibilitat i nous clients.
L'Alejandra distingeix clarament el client habitual del client de Sant Valentí. El primer sol venir per qualitat i preferències. El segon, en canvi, dona importància a la data i al preu.
“Qui fa el regal per Nadal o Sant Valentí acostuma a estar més malhumorat i més exigent amb el preu... volen reservar a últim moment... aquests dies són els més tensos i conflictius”
Fotografia Anna Shvets
Fotografia Anna Shvets
El plaer també és negoci
El sector eròtic ven exploració, joc i intimitat. Inma Alonso, responsable de Punt Love a Granollers, explica que les parelles són una part important del públic, però que la clientela és transversal i difícil de segmentar:
“Ve moltíssima gent i de totes les edats… molt jove, mitjana edat i gent molt gran. És una cosa bastant generalitzada”
Les parelles, segons descriu, compren productes semblants als de persones solteres, però amb una preferència clara pels que es poden integrar en dinàmiques compartides:
“Hi ha una tendència als anells… coses que puguin compartir”
Sobretot tot el que funciona amb control remot o aplicació:
“Els típics amb comandament a distància… i ara amb app”
Tot i això, matisa una realitat anatòmica que condiciona el catàleg:
“No hi ha tantes joguines que es puguin posar les dues persones a la vegada…n’hi ha tres o quatre, però són les que es venen moltíssim”
L'Inma ho descriu:
“Puja la feina i les vendes per Sant Valentí, abans de vacances, quan hi ha algun pont, Nadal…”
I el motiu no és només regalar:
“La gent fa escapades i li agrada anar amb les seves 'cosetes'”
Pel que fa a barreja de clientela, el negoci s’ha equilibrat:
“Diria que 50% és gent sola i l’altre és gent amb parella”
I apunta una tendència clara de mercat: creix la compra de productes per a homes, especialment masturbadors cada cop més sofisticats:
“Notem que es comença a vendre més en el sector per l’home… cada vegada estan fent joguines més realistes”
Fotografía Polina Tankilevitch
Fotografía Polina Tankilevitch
La mirada psicològica
Sobre fins a quin punt el mercat i la cultura mediàtica creen expectatives irreals, Ruth Pons, coach relacional, admet que pot passar, però ho veu menys determinant que abans. El factor que, segons ella, impacta més avui no són tant les pel·lícules romàntiques, sinó el consum de contingut psicològic de les xarxes:
“El que està afectant més són les xarxes socials, perquè es transmeten conceptes de psicologia relacional desajustats”
La coach destaca com la gran majoria no tant “parelles espantades” per no complir ideals, sinó més com una angoixa individual de cada persona.
En termes de negoci Pons detalla com “Hi ha molta demanda de psicologia en general”. I quan es tracta d’estacionalitat, la seva temporada alta no coincideix amb Sant Valentí, sinó amb el calendari real de convivència:
"Hi ha un petit augment després de les vacances d’estiu”
Pel que fa a captació, el seu model és net i coherent amb molts serveis professionals: “La manera més efectiva de promocionar-me són les ressenyes de Google Maps i les recomanacions de pacients”, explica, tot i que també manté presència a LinkedIn, Instagram i TikTok..
Aquest reportatge dibuixa un patró empresarial consistent: l’amor no només es viu, també s’organitza, es ven i es gestiona.
En definitiva, per a les empreses, l’amor és negoci que s'activa en temporades altes donant lloc a: compres per pressió social, recerca d’experiències, urgències d’última hora i una dependència cada cop més crítica de la reputació digital.
El mercat ha après a empaquetar el l’amor i convertir-lo en servei, producte i marca. I quan el calendari marca que “toca”, molts negocis no venen només amor: venen capacitat, planificació i una promesa d’experiència.
El reflex de la cultura
L’evolució del cinema i la música al ritme de la societat
L'amor al cinema no és una línia recta, sinó un mirall que s’ha anat trencant i reconstruint amb cada generació. Als anys quaranta, estimar era una qüestió de sacrifici. A Casablanca, Rick deixava marxar l’Ilsa per una causa major; era un romanticisme de renúncia dictat per una censura que, com apunta el crític Quim Casas, obligava els cineastes a ser “extremament creatius”.
Avui hem guanyat llibertat i realisme, però potser pel camí hem perdut part d’aquella “capacitat de suggeriment”, en paraules de Casas, que feia que el desig fos més potent quan no era explícit. Però el cinema ha madurat i la nostra mirada amb ell. Hem après que l’amor també pot ser el silenci carregat de desig a In the Mood for Love, o una conversa de vint anys com la de la trilogia Before. Aquí l’amor ja no és un guió tancat, sinó una negociació constant amb el pas del temps.
El terrabastall real, però, ha estat el canvi de punt de vista. Durant dècades, darrere la càmera hi havia sempre un ull masculí. L’entrada en joc de les directores ha reeducat la nostra manera de mirar els cossos i la intimitat, explorant temes com la maternitat o el desig des de la subjectivitat. Aquest pols narratiu ha esquerdat els tòpics, permetent que històries com Brokeback Mountain o la delicada Past Lives connectin amb el gran públic: el sentiment és universal, però les maneres de viure’l són infinites.
Però la cultura no és només cinema. També és música, i aquesta no ha estat exempta d’una mutació profunda en la seva narrativa sentimental. Si el cinema va passar del sacrifici de Casablanca a la neurosi d’Allen, la música ha transitat de l’èpica del jurament etern a una estètica de la fragilitat i el detall.
Com apunta Bruno Garcia, cantant de la banda Indubio, l’amor juvenil manté una essència “enèrgica i transparent”, però el seu embolcall canvia amb el diccionari de cada època. A ells els ha tocat el d’aquesta etapa, plena de nous tipus de relacions.
Hem passat de la solemnitat de Nino Bravo, disposat a abandonar terres i mars per l’estimada, a la senzillesa de l’estrella pop actual que, com Camilo, canvia la “vida de rico” per la resignació d’uns ventalls si no hi ha ventilador. Fins i tot els arquetips de la seducció s’han transformat: la figura deïficada i distant del “Don Juan” clàssic, estil Julio Iglesias, ha deixat pas a un “ligón” més proper i informal que vesteix roba còmoda però condueix un Ferrari. És un canvi de codi en què el sentiment es manté intacte, però es filtra a través d’uns estàndards culturals molt més despullats d’artifici.
Adeu al pedestal
Aquesta evolució no només afecta la forma, sinó també el fons de la creació. En projectes emergents com Indubio, la música s’entén com una teràpia necessària que floreix precisament en el “defalliment o la tristesa”, buscant un final esperançador fins i tot quan la lletra neix del buit. La narrativa musical contemporània ja no es conforma amb el tòpic del desamor adolescent, sinó que busca explorar l’amor en totes les seves formes: cap als amics, cap a un mateix o cap a la mateixa solitud. Ja no es tracta només de trobar a faltar algú, sinó de comprendre que “tot passa” i que la veritable potència emocional rau en el costumisme.
Potser el gran gir és que avui la cançó ja no busca l’escena de pel·lícula, sinó la veritat d’una parella adormida en un vagó de tren o la buidor d’un dia sense sol. Avui dia, moltes cançons continuen tenint el component romàntic clàssic, però també s’han normalitzat arreu del món estils musicals que denigren la dona de manera explícita, sota ritmes enganxosos que fan que aquestes lletres passin, de vegades, desapercebudes.
Aquesta mutació de l’idil·li al costumisme no és només postureig; és que ja no ens empassem les promeses buides. Si abans l’amor era aguantar el que fos i patir en silenci, ara el que busquem és respecte i saber gestionar les nostres paranoies. Hem passat de les cartes d’amor romàntiques a la ratllada mental del “doble check” blau de WhatsApp, un canvi que el cinema i la música han agafat al vol. Avui, el valor d’una relació no és creuar oceans per ningú, sinó estar allà quan l’altre està a la merda.
Mostrar-se vulnerable s’ha convertit en el nou sex -appeal. Ja no busquem actors perfectes, sinó la veritat d’algú que té pors, com passa a Past Lives o en qualsevol lletra de trap. Hem baixat l’amor del pedestal per tacar-lo de carrer i de realitat. Potser ja no sonen els violins de fons de les pel·lícules clàssiques, però a canvi hem guanyat una honestedat brutal: la de saber que l’amor no és un conte de fades, sinó cuidar-se cada dia i acceptar que som imperfectes. Al cap i a la fi, ser tu mateix és l’única revolució que queda.
I ara què ens queda?
En un món on la tecnologia ho domina tot, pel·lícules com Her ens fan preguntar si podem estimar un algoritme o si acabarem sent nàufrags digitals buscant una carícia en una pantalla . Tot i les pors distòpiques, Casas es manté escèptic: en el terreny sentimental, “les relacions entre persones segueixen tenint el mateix espai de sempre”. I potser té raó.
Malgrat el soroll de fons, els algoritmes i el cinisme d’època, la pulsió segueix sent la mateixa que movia Bogart a Casablanca o els amants clandestins de Hong Kong.
Ja no som tan ingenus com els amants de la postguerra, però continuem anant al cinema i escoltant cançons per la mateixa raó: per veure si algú ha trobat la clau que ens falta a nosaltres. I potser és aquí, en aquest espai tan humà i tan imperfecte, on la pantalla ens continua recordant que buscar algú que ens entengui —amb les nostres rareses i els nostres fantasmes— encara és l’única aventura per la qual val la pena pagar l’entrada.
El cinema no ha matat l’amor, només li ha tret el vestit de gala per deixar-lo caminar pel carrer com un de nosaltres.
Built with Shorthand