A través de la terra:una vida, una família, una granja

El món rural està en declivi. Cada vegada hi ha menys gent que s’hi dedica i la majoria que hi queda ja es troba en la tercera edat. Una feina que comporta suor, patiment, esforç, cansament i paciència. Una feina que implica compromís i sacrifici. Una feina que, al final, acaba sent part de la teva vida.

En Manel té més de 80 anys. Des de fa molts temps, més de la meitat de la seva vida, que treballa a la granja. És una granja familiar a Bell-lloc d’Urgell, a Lleida. Abans treballava de paleta, ara ho fa amb porcs. Fins fa uns anys, hi treballaven ell i el seu germà Pascual. Més tard, s’hi va afegir el seu nebot, que també es diu Manel. Fa un any i mig en Pascual va morir i ara només hi queden els dos Manels.

És una feina diària, no té aturada: no té vacances. S’aixeca al matí i al voltant de les nou s’hi presenta amb la Perla, la seva gossa fidel que l’acompanya a tot arreu. Hi treballa quasi sense descans fins a l’hora de dinar, quan torna a casa. Allà l’espera la seva cunyada, la Teresina; viuen junts a la casa familiar. A la tarda, de vegades hi torna a vigilar que tot estigui a lloc.

Aquest és un recorregut per una feina que està en decadència. Una feina que porta fent tota la vida, una feina que és familiar, una feina que s’aixopluga en una granja. En definitiva, una mirada a través de la terra que ell viu.

En Manel i en Manel, tiet i nebot, treballant junts a la nau vella i separant un porc per protegir-lo dels altres, ja que li feien mal. A la
vegada, un porc puja a la tanca del seu corral, els altres porcs caminen pel passadís per anar a l’altre recinte.

En Manel vigila que tot estigui en ordre a la nau nova, la tercera. Mira que hi hagi farina i palla per a tots, que no hi hagi cap porc ferit que hagi d’anar a la infermeria, que no tinguin cap malaltia, que no es barallin entre ells i no es facin mal i que no n’hi hagi cap de mort.

En Manel descansa després d’una jornada d’esforç i de feines manuals sense parar. Està a la primera nau, la més vella, acompanyat de
la Perla, la gossa que sempre li és fidel i que el segueix a totes parts. Mai se’n separa, són una parella.

En Manel arriba a casa sobre les 13h i es posa a parlar amb la seva cunyada, la Teresina. Viuen junts després de tota la vida convivint,
ja que és la casa familiar i ella va entrar-hi a viure quan es va casar amb el seu germà. Fa prop d’un any i mig que el germà, en Pascual, va morir i la seva buidor es nota. Les roses de damunt de la taula són en honor a ell.

En Manel es troba als baixos de la casa, que antigament era un corral on hi tenien animals, i talla pernil abans de dinar. Tenen tomates de sucar penjades del trebol. Fa temps mentre espera que la Teresina faci el dinar per a tots.

En Manel i la Teresina a la cuina a punt de seure a dinar. Es veu la cadira buida del Pascual, que continua marcant la seva absència. A la seva taula mai hi faltarà l’enciam, el pa i el porro de vi. En segon pla, es veu l’evolució de la casa i el contrast amb l’antiguitat i la modernitat, el pas del temps.

En Manel beu vi directament del porro. Una pràctica ja comuna en cada àpat i que fa molt temps que és tradició. Una tècnica que poca gent conserva actualment.

En Manel jeu a descansar, per fi, després de tota la jornada laboral. Mira el rellotge per saber quanta estona té per tancar els ulls abans de tornar a anar a la granja a vigilar que tot estigui en ordre. S’asseu a la seva butaca, perquè la del costat és la del germà que ja no hi és, que encara té el seu lloc reservat. Per molt que hagi passat prop d’any i mig, es continua veient la forma del seu cap, de tant temps que es passaven junts en aquestes butaques després de la llarga jornada de treball a la granja.