Sara Bonet i Emma Monrós
Salvador Alsius
Per a les generacions mil·lènial i zeta la figura de Salvador Alsius no és del tot coneguda. Però 40 anys enrere, aquesta era una de les cares més famoses del món audiovisual a Catalunya.
L’any 1983 va ser un moment clau en l’evolució de la televisió en català. Ràdio Televisió Espanyola a Catalunya (RTVE) va traslladar la seva seu de Miramar (Montjuïc) a Sant Cugat, 30 quilòmetres de distància que van significar una aposta per la modernitat. Paral·lelament, al Carrer Numància de Barcelona s’hi començava a gestar el naixement del primer canal íntegrament en català, TV3.
Aquesta coincidència temporal va evidenciar les ganes d’apropiar-se del que ja era mitjà de comunicació de masses per excel·lència: la televisió.
Què tenia d’especial la dècada dels vuitanta?
No és un secret que el franquisme va aferrissar-se contra tot allò que tingués a veure amb la cultura i la llengua catalana. Per això, la mort del dictador el 1975 va veure’s a Catalunya com una possibilitat per recuperar allò perdut; la renaixença de la identitat catalana era un clam que ressonava des d’amplis sectors de la societat. “El consens abastava des de la ciutadania fins als partits polítics, passant pels acadèmics i la militància cultural”, apunta al Diari de Barcelona Josep Àngel Guimerà, llicenciat i doctor en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona.
🎧 | Escolta Josep Àngel Guimerà en una conversa amb el Diari de Barcelona sobre com RTVE troba en la fi del franquisme una finestra pel contingut en català. en un context de reivindicació del catalanisme polític.
A finals dels anys 50, el règim franquista començava a estovar-se i això va permetre que RTVE Catalunya engegués programes en català des de la seva seu, encara a Montjuïc. Era una programació molt testimonial sobretot centrada en el folklore, però no es pot obviar que va servir per posar les primeres pedres que van construir la normalització lingüística.
Però no tot a la televisió se centrava en la llengua i la cultura, des del catalanisme polític es volia anar més enllà. Per part d’aquest moviment hi havia la voluntat de consolidar una nacionalitat, i les polítiques de comunicació eren la resposta. “Si es vol que el català, pel que fa a la llengua, i les autonomies, pel que fa a la política, tinguin un paper significatiu, han de poder tenir mitjans de comunicació”, afirma Guimerà.
Seguint fil per randa l’ordre cronològic dels fets claus per consolidar el català com un idioma televisiu, cal tenir en compte, primer, el trasllat de RTVE Catalunya de Miramar a Sant Cugat. Els espais de la seu històrica ja no servien per seguir el ritme de les novetats tecnològiques que succeïen de forma frenètica. Les noves instal·lacions van ser la solució per equilibrar la qualitat tecnològica amb tot allò que estava passant al món.
Sant Cugat va permetre que les tecnologies que es feien servir a altres països es posessin en pràctica a la televisió pública estatal.
Mercè Remolí /Dones a les Ones
Mercè Remolí /Dones a les Ones
“El fet de venir a Sant Cugat farà que puguem utilitzar aquests nous recursos, la nostra posició és positiva perquè això suposarà avançar”, deia Mercè Remolí, periodista de RTVE Catalunya, en el documental Adéu Miramar, Bon dia Sant Cugat
Però aquesta renovació també era la ratificació d’unes intencions que anaven en paral·lel amb l’ambició tecnològica. El circuit català sempre havia estat sotmès a la programació i agenda de Madrid. José María Calviño, director de RTVE entre 1982 i 1986, deia que les televisions autonòmiques havien de tenir un paper de “televisió antropològica” i centrar-se en aspectes culturals i d’entreteniment.
El contingut informatiu majoritari s’havia de difondre al canal generalista de tota Espanya. Malgrat aquestes reticències i dificultats, RTVE Catalunya no cessava els esforços per construir el què consideraven com una televisió catalana potent, tot i que no va ser suficient per a l’ambició del president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, qui ho apostà tot a la creació de TV3.
“Senyores i senyors, bona tarda. Amics, avui 10 de setembre de 1983 emetem per primera vegada des de TV3”.
Aquestes van ser les paraules que van inaugurar el nou canal. La data no va ser una casualitat, la van fer coincidir amb els volts de la Diada. La intenció de convertir la cadena en la “televisió de casa”. Una alternativa que parlés tant d’esdeveniments propis com globals amb una perspectiva nacional, per crear un vincle de proximitat amb l’audiència. En les emissions de prova, els informatius no hi van tenir gaire pes, però a partir del 84 es van convertir en un segell de rigor i credibilitat per a la cadena.
Iván Giménez/El Crític
Iván Giménez/El Crític
“Calia sortir del marc mental del circuit català de RTVE: un paper digne i important i amb mèrits per l’època, però insuficient per qui volgués somiar amb una TV nacional catalana”, Salvador Alsius en el seu llibre Com TV3 no hi ha(via) res.
L'informatiu d'abans i després
Capçalera
La música, el vídeo, el logotip. Tot això forma part de la capçalera d’un informatiu, l’equivalent a la portada de la premsa escrita. Allò que permet a l’espectador identificar la cadena i el programa que està mirant.
Les caretes han anat canviant amb el temps, paral·leles als progressos socials i als avenços tecnològics. Són un reflex del moment que es viu.
A TV3, el 1983 el més normal era anunciar als espectadors que era l’hora de començar els telenotícies amb un rellotge analògic, mirall de la tecnologia del segle passat.
En l’actualitat, malgrat que la idea de l’hora es manté, els segons previs al primer titular els indica un rellotge digital. Un detall que pot passar desapercebut, però que evidencia que els petits canvis que han passat a la vida de tothom també s’han donat a la vida de la televisió.
El circuit català de RTVE també va estrenar capçalera per donar una imatge renovada als informatius d’acord amb la mudança i tot el significat de pas endavant que se li estava atribuint. De fet, el pla curt que caracteritzava aquesta careta estava fet gràcies a una computadora d’imatges, un recurs avantguardista fet amb una màquina única a Europa, que es trobava a Roma, i que és la prova que la televisió pública estatal, realment, va apostar per la seva sucursal al territori.
L’estètica del 1983 era catalana i mediterrània, amb imatges de Barcelona i els seus emblemes com el parc Güell. Com el rellotge de TV3, era una extensió de l’època i el context de reafirmació i empoderament del sentiment català. Ara que la digitalització marca el dia a dia de la gent, la capçalera de RTVE Catalunya representa un entramat de cables que es connecten.
Presentadors
El pas del temps es percep, els informatius són més moderns en estètica, més dinàmics en ritme i més naturals en el discurs; però alguns aspectes semblen immunes al canvi de segle. Per a Cristina Riba aquests són els que s’entenen com a fonaments del periodisme i es poden reconèixer tant al 1983 com al 2023.
Alsius, presentador històric de TV3, i Riba la seva homòloga actual conversen sobre què passaria si, aquest vespre, els espectadors en engegar la televisió a les 21:00 es trobessin amb un informatiu calcat als del 1983.
Per a Catalunya era important tenir una televisió que parlés en la llengua pròpia i que parlés del territori, però per a TV3 era igual d’important ser els qui ho oferien. Un fet que reconeixen tímidament aquests dos presentadors, però que confirma Guimerà: “Posar més atenció a la realitat del teu territori és necessari per crear un vincle amb l’audiència i això era fonamental per la cadena en el seu naixement per legitimar-se, la idea era demostrar que tenien dret a existir perquè eren una alternativa. Era un doble joc entre què havien de fer com a servei públic i allò que els calia per guanyar-se l’audiència”.
Posada en escena
El plató ha guanyat en espai i tecnologia. Allò que als inicis de la televisió eren els faristols, amb fotografies a TVE i dissenys propis a TV3; ara s’han transformat en videowalls.
Però si l’escenografia s’ha actualitzat, el què no ha canviat tant és la posada en escena.
A TV3, habitualment, continuen explicant les notícies una parella de conductors, un de cada gènere, acompanyats per un presentador dels esports i un altre per la informació del temps. De la mateixa manera, a RTVE Catalunya es té una imatge similar a la dels informatius dels primers anys de Sant Cugat. El públic és capaç de reconèixer-hi una marca i una continuïtat.
El diàleg distès entre els presentadors que comenten el més destacat de les notícies mentre es canvia de secció a esports o temps, el respecte i la formalitat per dirigir-se a l’audiència són característiques tant del 1983 com del 2023. Si només s’escoltessin els informatius, sense les imatges, l’única pista que revelaria el canvi de segle és que els presentadors ja no s’interpel·len amb noms i cognoms sinó només amb el nom de pila, apostant per la familiaritat.
Però no tot són les paraules, també hi ha part de llenguatge no verbal. El fet que ara els presentadors estiguin drets és una manera de controlar tot aquest espai, més gran, de què disposen. Un somni per a Alsius, que confessa que va lluitar per fer algun dels seus programes dret, però que no ho va aconseguir. Ara els conductors es mouen amunt i avall, i passen de la taula al mig del plató amb naturalitat.
Reporters
S'encarreguen de fer el treball de carrer i buscar la informació de primera mà per poder traslladar-la a l'equip, però sobretot al públic. La seva tasca complementa i ajuda la dels presentadors. Cristina Riba i Laura Mesa coincideixen a destacar que la tranquil·litat amb què surten a presentar els informatius es deu a la confiança plena que tenen en el fet que la redacció haurà fet una feina ben feta i contrastada.
Actualment, es troben en procés d'adaptació a l'hora de treballar l'actualitat, com qualsevol periodista. En un moment en què la informació és tan immediata i volàtil, la seva feina és més important que mai. "La manera de consumir ha canviat, però per informar el públic sempre es necessita i es necessitarà un equip de periodistes que es trobin als llocs dels fets”, explica Lluís Caelles, que ha estat reporter de TV3 des de 1993. Rubén Navarro, periodista de RTVE Catalunya, reforça aquesta idea i parla de la credibilitat que aporten els mitjans i els periodistes a l'hora d'informar dels fets.
🎧 | Escolta Lluís Caelles en una conversa amb el Diari de Barcelona
El català, entre la normalització i la naturalitat
Als anys 80 el procés de transició encara era latent. La recuperació de la llengua i la cultura catalana va començar a RTVE a finals dels anys 70 amb una sèrie de programes, entre el quals per l’àmbit lingüístic va destacar Català amb nosaltres presentat per Rosa Victòria Gras. Es tractava d’unes lliçons de llengua retransmeses per televisió que feien un pas enorme per la divulgació i normalització del català, per tots aquells que no n’havien tingut accés. Aquesta tasca més pedagògica, que feia la primera televisió de l’estat en el seu circuit català, anava acompanyada de nombroses obres de teatre, òperes, i també programes infantils. Uns primers passos que es reflecteixen a la següent cronologia:
El que abans era una consciència clara de no perdre el català, ara és un exercici natural. Que l’informatiu regional de RTVE es faci en català podria semblar només una tasca de servei públic per mantenir la llengua, però els presentadors i reporters afirmen que des de dins ho viuen de manera natural i no li donen tanta importància. Per a ells, fer-ho en català no els limita ni suposa un esforç, és una altra manera de treballar.
L’informatiu del 2063
Parar taula, engegar la televisió i sintonitzar les notícies per conèixer el més destacat del dia. Podria ser una fotografia del 1983, però és més complicat que sigui la realitat de les cases catalanes del 2023. De fet, les dades de l’Associació per la Investigació dels Mitjans de Comunicació (AIMC) reflecteixen que la televisió ja no és el primer mitjà d’entrada a la informació, sinó que aquesta primera via d’accés és Internet. L’informe d’AIMC és d’àmbit estatal, però segons Mònica Terribas, periodista i exdirectora de Televisió de Catalunya, es pot extrapolar a la situació televisiva catalana. Les dades apunten que la baixada de la Televisió a favor d’Internet és un fenomen a l’alça.
Per tant, d’aquí a 40 anys com serà el panorama comunicatiu? Quin paper hi tindrà la televisió? Hi haurà uns informatius que recordaran els actuals? O, fins i tot, existirà un format com els telenotícies?
Un conglomerat d’incògnites que costa respondre amb certesa, però que alguns periodistes intenten desxifrar. Entre aquests professionals hi ha Terribas, qui confessa haver donat voltes a aquest futur, no tan llunyà, per trobar el remei que faci sobreviure al periodisme. Per a l’exdirectora de TV3 el què confereix un avantatge a la televisió lineal enfront altres plataformes audiovisuals és el vincle emocional que s’estableix amb les audiències. Aquest ancoratge està molt relacionat amb la proximitat, “allò que passa al barri del Raval o a un barri de Girona o Badalona no t'ho explicaran plataformes com Netflix”.
🎧 | Escolta a Mònica Terribas en una conversa amb el Diari de Barcelona sobre com serà la comunicació i els informatius del futur.
En relació als informatius del futur, Terribas creu que serà clau crear tants referents de proximitat com sigui possible.. Però també en allunyar-se de la inèrcia de jerarquització d’informació per adaptar-se al canvi mental que ja ha fet la societat, qui s’ha acostumat a triar el què vol saber en cada moment. “Els periodistes ja no gaudeixen del poder de dir-nos què ens interessa, això ho decideixo jo, és a dir, em marco la meva pròpia línia editorial.”, conclou.
Els informatius són unes peces que s’han modificat poc al llarg dels anys, a banda de les innovacions tecnològiques. En un moment en què sembla que cal reinventar-se per no morir, la clau per a l’Albert Font, periodista i redactor esportiu de RTVE Catalunya, és tornar als orígens. Una paradoxa que busca reiterar la importància de la figura estable del periodista, com a professional que vetlla pel servei públic que significa informar, en la nova trajectòria de canvis que es pot esperar per als pròxim 40 anys. Una aposta clara perquè la tecnologia no signifiqui un detriment dels oficis tradicionals de la petita pantalla.
Agraïments
Nico Albendiz, Salvador Alsius, Aitor Álvarez, Carla Devoto, Albert Font, Dolors Gonzalo, Laura Mesa, Rubén Navarro, Cristina Riba, Vicenç Sanclemente
Built with Shorthand