Un repàs als temes que han marcat l'agenda informativa del 2024 sota la mirada de l'equip del Diari de Barcelona

Quan, a les 20.11 h del 29 d’octubre, el govern valencià va emetre l’avís als telèfons mòbils per ordenar a la població que cancel·lés qualsevol desplaçament, ja era massa tard. A aquella hora, una DANA (depressió aïllada a nivells alts), sobre la qual l'Agència Espanyola de Meteorologia havia advertit de la seva perillositat des de feia dies, ja estava provocant el desbordament de diversos barrancs i les crescudes de rius en diferents punts de la província de València, especialment a la zona de l’Horta Sud.

La manca d’acció per part de les autoritats durant les hores clau del temporal deixa un recompte de 231 persones mortes, 223 de les quals al País Valencià. La gota freda també va afectar Castella-la Manxa, on va causar sis morts a Letur (Albacete) i una altra a Mira (Conca), i Andalusia, on una altra persona va perdre la vida.

La mateixa gent que ho va perdre tot ha cooperat plegada per refer la vida a les localitats més damnificades. “Sols el poble salva el poble”, han repetit milers de voluntaris que, de forma altruista, s’hi van desplaçar per ajudar durant els pitjors dies del desastre. Per primer cop en la història del Diari de Barcelona, un equip es va desplaçar als llocs dels fets per copsar de primera mà els relats dels veïns de Paiporta, Catarroja i Sedaví, així com l’acció dels militars en aquests municipis.

En la plana internacional, l’agreujament de l'ofensiva bèl·lica d’Israel contra Gaza (que ja ha causat més de 45.500 morts i gairebé 110.000 ferits) ha marcat gran part de l’actualitat internacional aquest 2024. També s’hi sumen les tensions constants a l’Iran i la caiguda del règim d’Al-Assad a Síria, en un ja de per sí inestable Pròxim Orient.

Una altra guerra, en territori europeu, és a dos mesos de fer tres anys. Ucraïna resisteix gràcies a l’ajuda armamentista que presta Occident, especialment els Estats Units, davant la Rússia d'un Vladímir Putin que continua obstinat a aconseguir la victòria. Amb la imminent arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, la fi d’aquest conflicte podria esdevenir una realitat, però a quin preu? Aquesta és una de les incògnites que el 2025 haurà de revelar.

L’any que acaba també deixa un buit en l’esport. Rafa Nadal anunciava a mitjan octubre que plegava, després de convertir-se en el millor tenista de la història d’Espanya i d’aconseguir un palmarès impecable. En futbol, però, l'any ha estat de culte: la selecció es feia seva la quarta Eurocopa, una competició que veia néixer una estrella al terreny de joc com Lamine Yamal; el Barça ha començat a remuntar amb Hansi Flick al capdavant; i l'equip femení ha arrasat en títols.

Al Diari de Barcelona hem publicat prop de 3.000 articles, entre notícies, reportatges, cròniques, articles d'opinió, formats multimèdia... En aquest interactiu, l’equip del diari fa un viatge pels temes més rellevants d’aquest any, analitzant-los i explicant-ne l’abast, les implicacions i el seu impacte en la societat. Un recorregut per l’actualitat més destacada, amb un enfocament que permet entendre millor els esdeveniments que han marcat el 2024.

Tres testimonis de les poblacions afectades expliquen les seves vivències després del pas de la gota freda

PAU SAIZ

Només un pont separa València de la comarca d’Horta Sud. No és només una divisió física, sinó també emocional i psicològica entre una ciutat que viu en normalitat i més d’una vintena de pobles sumits en el fang i l’esperança de tirar endavant. Les pluges torrencials i el desbordament del Barranc de Poio van deixar una empremta profunda, emportant-se vides, records i il·lusions al seu pas.

En l’especial “Un mes després de la dana” pel Diari de Barcelona i després de recollir diversos testimonis que van viure de primera mà la tragèdia des de la seva perspectiva la conclusió era compartida: “Estem molt millor, abans érem a un infern”. L’impacte inicial havent vist la magnitud de les destrosses va contrastar amb les històries de veïns, professors, alcaldesses, propietaris i equips d’emergència que encetaven l’àrdua tasca de la reconstrucció. A dia d'avui, dos mesos després del dia que quedarà marcat per la posteritat en la memòria dels valencians i valencianes, només han arribat un 6% de les ajudes promeses inicialment i la gran resposta que ha obtingut la ciutadania ha estat la solidaritat.

Aquest article recull tres testimonis reveladors del desastre. L’Enrique i l’Encarna, un matrimoni de Catarroja que es va acomiadar davant de l’avenç del nivell de l’aigua, els operatius de la Unitat Militar d’Emergències (UME) a Sedaví explicats pel caporal primer Antonio Diosdado i la Raquel, una veïna de Paiporta que va perdre el seu baix i el seu cotxe i que es va quedar atrapada a l’estructura de carrets de la compra d’un supermercat.

Quan l’amor venç la dana: “Tenim mig metre més de vida”

Passejant pel barri de la Rambleta de Catarroja una porta mig oberta deixava entreveure la ferida d’una casa en runes, la de l’Enrique i l’Encarna. El primer pis era una llar irreconeixible amb mobles destrossats, llibres desfets i una cuina inservible. El matrimoni, que l’any vinent celebra les bodes d’or, va estar a punt d’estar separat per la dana, però l’amor va prevaldre.

Mentre la parella ensenyava l’estat actual de l’immoble, l’Encarna va confessar que el seu marit es va acomiadar, però ella es va negar: “Enrique no és l’última nostra, hem de viure”. En una sala romanien les memòries d’una vida. Els àlbums de fotos, apilats per assecar-se mostraven imatges borroses de records d’una vida que es va dissoldre, com la tinta quan l’aigua els toca.

Malgrat tot, ambdós conservaven l’esperança d’haver sobreviscut a l’episodi. “Estem en salut, que no és poc”, afirmaven. La seva història no es va centrar només en la pèrdua, sinó en la força de la seva relació i en la determinació de reconstruir les seves vides. "Tenim mig metre més de vida", va dir Enrique quan l’aigua els arribava al coll, reflectint la idea que, tot i les adversitats, encara tenien l'oportunitat de continuar endavant. Perquè en un entorn devastat, l’amor que comparteixen és l’únic que mai s’acaba.

D'un baix submergit a la reconstrucció d'una llar perduda

Quan l’alarma d’emergència va arribar al mòbil de la Raquel a les vuit de la tarda ja era tard. La veïna de Paiporta es trobava pujada en una estructura de carrets de la compra d’un supermercat proper per estar segura. Minuts abans, el desbordament del Barranc de Poio va provocar la inundació per complet del seu baix.

La porta de casa seva separava el llindar de l’esperança de la reconstrucció amb la devastació absoluta del res. La buidor presidia l’immoble, les parets encara marcaven l’alçada de l’aigua i el desordre mostrava els vestigis d’un habitatge que un dia va ser llar.

La Raquel, que admetia haver-ho perdut tot, encara es mostrava solidària amb el seu poble. Feia servir el dormitori com a magatzem pel seu marit, que treballa com a repartidor, i es dedicava a proporcionar aliments i béns de primera mà als més necessitats. Unes afirmacions que costaven de creure quan revelava que el desastre la va empènyer a haver d’agafar un parell de llaunes del supermercat per poder alimentar-se.

Tanmateix, l’ensurt va tenir efectes irreversibles en la seva vida. No per haver perdut el seu baix i el cotxe, sinó perquè casa seva “mai tornarà a ser llar” i quan es dutxava no podia “tancar els ulls, ja que em recorda el que vam passar”, assegurava.

Un matí amb l’UME, entre el fang i la lluita per la normalitat

En la tasca de la reconstrucció, els membres de la Unitat Militar d'Emergències (UME) van ser una peça clau en l'ajuda a les zones més afectades. Restaurar la normalitat, buscar els desapareguts i buidar el fang dels garatges era la prioritat, segons Antonio Diosdado, caporal primer.

Entre els carrers de Sedaví, multitud d’operatius i camions treien el cap. La imatge es repetia una vegada darrere l’altra, excavadores extraient fang, però per Diosdado i el seu equip no tot van ser llots. El pas dels dies no només significava una batalla contra la natura, sinó també una cursa a contrarellotge per salvar vides i trobar aquells que es troben desapareguts.

Amb una càmera 360 graus vam plasmar les accions dutes a terme pel cos d’emergències i saber com treballava un operatiu en aquestes característiques.

L’any ha estat marcat per les diverses accions que encara duu a terme Israel, totes elles deixant cadàvers al seu pas

AKETZA MARTÍN

Començàvem el 2024 amb una campanya de l’exèrcit israelià sobre la Franja de Gaza, i l’hem acabat encara amb bombardejos sobre els palestins, una pau tensa i fràgil al Líban i operacions preventives i l’emplaçament de colònies en territori sirià. Tot això sota la vigilant mirada d’un Iran que no ha dubtat gaire a mostrar la seva força vers un Netanyahu que, si bé de cara a l’exterior sembla imparable i intocable, cada vegada té més detractors a dins d'Israel.

Genocidi o autodefensa?: Un any de l'atac de Hamàs

Amb tot, el resum d’aquests 12 mesos a l’Orient Mitjà es pot donar amb números, en aquest cas de morts. Al 31 de desembre, comptem 45.436 persones assassinades a Gaza, 4.047 al Líban, 689 persones als territoris ocupats de Cisjordània, 103 a Síria i 6 al Iemen, segons els respectius organismes de salut i drets humans. UNICEF calcula que a Gaza 14.500 nenes i nens han estat víctimes mortals (essent el darrer novembre dramàtic, amb gairebé quatre petits morts cada dia) i al Líban el Ministeri de Salut xifra en 316 els infants assassinats per Israel. En total, els bombardejos i les intervencions militars israelianes han segat la vida de prop de 50.000 persones, de les quals unes 15.000 eren menors (un de cada tres). Una xifra que, malauradament, augmenta cada dia que passa.

Ara, la paraula que defineix les vides de les persones que habiten l’Orient Mitjà és incertesa. La pau al Líban pot esguerrar-se en qualsevol moment, ja que ni Hezbollah ni Israel els fa gaire fàstic trencar un pacte. De moment, sembla que les tropes israelianes sí que estan abandonant la zona del sud libanès, cosa que pot donar un bri d’esperança a la població local.

Pel que fa a Síria, la caiguda del règim d’Al-Assad obre la porta a una millora substancial de les condicions de vida de la seva població, fins i tot a una tornada massiva de tots aquells refugiats que van haver de fugir de la seva terra. Ara bé, igual que va passar a l'Afganistan, depenent del camí que es prengui en aquesta transició, es podria acabar amb els anhels de llibertat de les dones sirianes, sobretot si s'instaura un règim ultraislamista, com va ocórrer a l'Afganistan. En gran part, la deriva que prengui Síria dependrà del pols entre l'Iran i els Estats Units, ja que Rússia ha quedat fora de combat en aquest conflicte proxy.

“Malgrat l’alegria tots tenim por, Síria sense govern és un país dèbil”

Tot i això, no tot el que és important per la regió passa allà mateix. El retorn de Trump a la Casa Blanca pot acabar empitjorant una situació ja prou dramàtica. El suport del magnat estatunidenc a Netanyahu és pràcticament absolut. Ho va demostrar al seu anterior mandat, reconeixent Jerusalem com la capital d’Israel, i segurament es reafirmarà enviant més recursos al seu principal aliat a l’Orient Mitjà. També és possible que torni a enviar forces nord-americanes per “pacificar i assegurar una correcta democratització de Síria” o, que és el mateix, assegurar-se una influència prou forta per contrarestar la dels seus antagonistes de l’Iran.

Rohlat Afrin, comandant de les Unitats de Protecció de la Dona (YPJ): "Al govern de transició sirià no hi ha cap dona. Tenim por de passar a un segon terme i ser marginades"

El que, per desgràcia, és una certesa és que el futur de l’Orient Mitjà no se solucionarà del dia a la nit, i definitivament no ho farà amb un món mut davant les matances que s’estan perpetrant cada setmana. Els conflictes d’aquesta zona han suposat un descrèdit enorme de les institucions internacionals i el qüestionament de moltes de les polítiques exteriors que molts estats tenen.

'United Nothing': el conflicte al Pròxim Orient torna a posar sobre la taula el qüestionat paper de l'ONU

Els comicis del 12-M i la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat materialitzen una situació política que tanca amb el Procés

ÀLEX ARANDA LÓPEZ

En l’escena política catalana, 2024 ha estat l’any en què el cicle polític del Procés es consumia definitivament amb la pèrdua de la majoria independentista al Parlament i la tornada d’un president no independentista a la Generalitat.

L’any va començar amb Pere Aragonès (ERC) governant en solitari i en minoria, fet que li va impedir aprovar els pressupostos amb Comuns i PSC. Llavors es va precipitar una convocatòria electoral que oferí una contundent victòria electoral al PSC tot i el retorn a la primera línia política de l’expresident Carles Puigdemont (Junts) i la presidència d’ERC a la Generalitat: Un gir en el guió de la política catalana en tota regla que vam cobrir al DdB.

D’ERC al PSC i de la CUP a Junts+: els girs de guió del 12M

La victòria del PSC, com que no arribava a la majoria absoluta per si sola, va suposar un llarg i incert període de negociacions que semblaven abocar el Parlament a una repetició electoral per la falta d’acords. Finalment, Salvador Illa va tancar un pacte d’investidura amb ERC i Comuns, que van fer costat a la seva votació com a president el 8 d’agost. En aquella mateixa data, Puigdemont tornà a aparèixer a Barcelona fugaçment. Al DdB vam cobrir tots els fets minut a minut:

Illa, investit president de la Generalitat mentre els Mossos busquen desesperadament Puigdemont

Amb tot això, Catalunya inicia una etapa inexplorada: un “post-Procés” en què el sobiranisme ha perdut la majoria parlamentària i la capacitat de marcar el discurs hegemònic. Junts i ERC, els partits independentistes majoritaris, han celebrat els seus congressos aquesta tardor per fer front a la nova situació política, on han consolidat els lideratges de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, respectivament, lluny de marcar nous rumbs. Dies enrere, fèiem aquesta lectura de la situació:

L'independentisme, entre el lideratge inamovible de Junqueras i Puigdemont i la creixent desafecció ciutadana

Per encarar el 2025 polític a Catalunya, ens serviran algunes anàlisis polítiques que hem anat publicant al llarg d’aquest any més enllà de les eleccions: el desinterès per la política del jovent, la paradoxal inacció enfront del canvi climàtic tot i el consens social o la irrupció d’Aliança Catalana al Parlament.

Enmig d’un context internacional bèl·lic, les eleccions europees al juny el creixement generalitzat de l’extrema dreta han marcat un 2024 incert per a la UE i el seu futur

ÀLEX ARANDA LÓPEZ

L’any 2024 no ha estat fàcil ni estable per a la Unió Europea. En un context internacional marcat pel bel·licisme i l’escalada dels conflictes a Ucraïna, Palestina i el Líban; la delicada situació de seguretat als marges d’Europa ha congelat bona part dels seus projectes d’ampliació. Així us ho explicàvem al març:

L’ampliació de la UE (I): els motius del retard

L'ampliació de la UE (II): una qüestió de seguretat

Al mes de juny, els 27 estats membres de la UE van posar les urnes amb la finalitat d’escollir un nou Parlament Europeu. La tendència general fou clara: un viratge generalitzat cap a la dreta —i l’extrema dreta— de l’hemicicle que tindrà un impacte assegurat en les decisions polítiques que n’emanin en un futur:

Com afecten els resultats del 9-J al futur de la Unió Europea?

En aquests comicis, tradicionalment considerats de segon ordre, es va fer molt èmfasi en la importància del vot juvenil: fins al punt en què el Parlament Europeu va incentivar-lo mitjançant ‘Palumba’, una espècie de ‘Tinder’ per descobrir el partit més afí.

El PE dona suport a un 'tinder de la política europea' per fomentar el vot jove el 9 de juny

Tot i aquests intents, va ser més endavant quan vam poder descobrir que la participació juvenil en aquelles eleccions havia estat força baixa gràcies a l’anàlisi que vam fer de l’Eurobaròmetre del passat octubre:

Què ens diu l'Eurobaròmetre d'octubre sobre el vot jove a Europa?

Per culminar el moviment que hi ha hagut aquest darrer any a Europa, Ursula von der Leyen va ser reelegida presidenta de la Comissió Europea, amb un mandat i iniciatives polítiques que tindran com a principal condicionant la tendència cap a la dreta del Parlament. En vam parlar al pòdcast temàtic “parlEU” aquesta tardor:

ParlEU #2: De la nova Comissió Europea!

En les eleccions presidencials d’aquest novembre, l’expresident republicà Donald Trump es va imposar amb claredat a la vicepresidenta en funcions, la demòcrata Kamala Harris

ÀLEX ARANDA LÓPEZ

Un dels fets polítics que faran que aquest 2024 sigui recordat políticament és, sens dubte, la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units d’aquest novembre. Després de quatre anys fora de la Casa Blanca, amb causes penals contra ell i amb un atac al Capitoli sense precedents sobre les seves espatlles, l’expresident republicà va vèncer la vicepresidenta demòcrata en funcions, Kamala Harris.

Al Diari de Barcelona vam seguir en directe totes les dades a mesura que ens arribaven, i vam exposar-les minut a minut:

Trump guanya Harris i recupera el poder als EUA prometent mà dura contra els migrants

Aquesta victòria es va explicar, en part, per la impopularitat que el president demòcrata en funcions Joe Biden tenia entre sectors claus de l’electorat. Ho vam avançar en un reportatge sobre com els posicionaments de Biden sobre Gaza allunyaven el col·lectiu àrab-estatunidenc del Partit Demòcrata:

El vot àrab-estatunidenc: més decisiu i menys “compromès” que mai

També abans de conèixer els resultats vam poder analitzar en profunditat quins aspectes havia canviat Trump del Partit Republicà i el seu electorat i quines possibilitats de canvi hi havia en un futur. Després de comprovar que havia ampliat i reforçat el seu suport electoral, sembla que encara queden anys de “trumpisme” —per molt que es retiri Trump—:

La metamorfosi del Partit Republicà: hi ha futur més enllà de la radicalització trumpista?

I si aquests anys de “trumpisme” que queden es poden caracteritzar d’alguna manera, probablement és la de la incertesa i volatilitat en les decisions. Trump, ja imprevisible quan va ser al poder, no té cap incentiu per deixar-ho de ser els quatre anys vinents:

Trump guanya i aboca el món a la incertesa

Per la banda demòcrata, són moltes les reflexions que haurà de fer el partit sobre la històrica desfeta electoral que van patir al novembre. Havent analitzat en profunditat la derrota de la seva candidata quan semblava que tot li anava a favor, hi vam aportar alguns apunts:

Com ha pogut perdre Kamala Harris?!

El preu mitjà del lloguer a Barcelona va batre el rècord històric de 1.193,41 euros en el primer trimestre del 2024

TOMÁS HINOJOSA

Desenes de milers de persones van omplir els carrers de Barcelona el 23 de novembre de 2024 per exigir mesures “urgents” que garanteixin l'accés a habitatges assequibles i una rebaixa del preu del lloguer. La mobilització, impulsada per més de 4.000 entitats, incloent-hi el Sindicat de Llogateres, va reunir 126.000 participants segons l’organització, tot i que la Guàrdia Urbana va xifrar l’assistència en 22.000 persones.

El moviment per l’habitatge omple els carrers de Barcelona al crit de “S’ha acabat”

Aquesta protesta, amb el lema contundent i gairebé d’ultimàtum “S’ha acabat: abaixem els lloguers!”, va canalitzar la indignació ciutadana contra l’especulació immobiliària que afecta un dret tan bàsic com l’accés a l’habitatge. Aquest problema s’ha situat com la principal preocupació dels catalans en els últims mesos, segons el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat a l’octubre.

L’habitatge: de preocupació creixent a prioritat política a Catalunya

Tot plegat va portar el president de la Generalitat, Salvador Illa, a reafirmar el seu compromís de posar fre a la crisi de l’habitatge. A l’octubre, va anunciar un programa ambiciós per construir 50.000 habitatges públics abans del 2030, mobilitzant tots els recursos públics i privats disponibles. La proposta és ambiciosa, però encara no es tradueix en accions concretes, limitant-se a la compra esporàdica d’edificis per destinar-los a lloguer públic. Si bé aquestes mesures són benvingudes, no són suficients per cobrir tota la demanda existent.

Alhora, l’executiu espanyol, amb el suport dels seus socis, va aprovar la nova Llei d'Habitatge, que ofereix incentius fiscals per promoure lloguers assequibles i fixa un límit del 3% als increments anuals en zones tensionades. A més, ha prorrogat el Bo Lloguer Jove, que proporciona una ajuda de 250 euros mensuals a joves d’entre 18 i 35 anys.

En clau local, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va plantejar no renovar les llicències dels pisos turístics i convertir els 10.000 habitatges destinats a aquest ús en residencials el novembre del 2028.

Al juliol, el preu mitjà del lloguer a Barcelona va batre el rècord històric de 1.193,41 euros en el primer trimestre, tot i que en el segon trimestre es va notar una baixada del 5% per l’aplicació del topall del lloguer. Aquest increment inicial no només va impactar la capital catalana, sinó també a altres zones com Puigcerdà (la Cerdanya), on el preu del lloguer ha augmentat un 20,5% respecte a fa tres anys, fet que ha portat aquest municipi a declarar-se com a zona tensionada.

L’encariment dels lloguers, la precarietat laboral i les pràctiques abusives per part d’immobiliàries i propietaris són factors que agreugen encara més la situació. Gairebé el 65% dels inquilins barcelonins destinen més del 30% dels seus ingressos al lloguer i als subministraments, segons apunta un estudi recent de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Aquesta realitat posa en evidència la lluita de moltes persones per sobreviure i evitar ser expulsades de les grans ciutats, una problemàtica que recullen sis testimonis en aquest relat a veus.

La crisi del lloguer, en primera persona

També s’ha debatut sobre les conseqüències d’una vaga de lloguers en el mercat immobiliari i com es podria dur a terme. Un dret no reconegut, però que es percep com un gest d’alerta contra els grans tenidors, tal com es recull en aquesta anàlisi. Aquesta mesura, tot i no ser legalment reconeguda, ha guanyat força entre els col·lectius d’inquilins com a resposta a l’especulació immobiliària i l’increment desmesurat dels preus del lloguer, amb l'objectiu de pressionar les autoritats i els propietaris a adoptar canvis substancials en les seves polítiques de lloguer.

Com es fa una vaga de lloguers?

“El 1931 a Barcelona ja es va fer una vaga de lloguers que va involucrar més de 100.000 famílies. Per tant, és possible. És un procés que s'ha de donar en col·lectiu”, diu Carme Arcarazo, la portaveu del Sindicat de Llogateres, en una entrevista pel DdB.

Carme Arcarazo, Portaveu del Sindicat de Llogateres: "El problema de l'habitatge no és només dels joves, és de tothom que viu de lloguer"

Al Diari de Barcelona hem donat veu a aquells que pateixen en primera persona la crisi de l’habitatge. El monogràfic multimèdia Mirades a la crisi de l’habitatge planteja aquest problema des d’una perspectiva transgeneracional. Joves, adults, gent gran i persones migrants comparteixen una mateixa problemàtica. Una lectura obligada per copsar la realitat d’una crisi que afecta a tothom, independentment de l’edat o l’origen, i que convida a reflexionar sobre les seves múltiples arrels i conseqüències socials.

Mirades a la crisi de l'habitatge

El feminisme s’abandera del lema recuperat per Gisèle Pelicot: "Que la vergonya canviï de bàndol"

LAURA CLAVER

Víctima d’una submissió química durant prop de deu anys per part del seu marit i d’una cinquantena d’homes, Gisèle Pelicot va decidir que el judici fos a porta oberta, sota el lema “Que la vergonya canviï de bàndol”. El procés va començar el 2 de setembre als Tribunals d’Avinyó i va concloure amb la pena màxima de 20 anys per al seu marit, Dominique Pelicot, i amb la declaració de culpabilitat per violació agreujada per a la majoria dels acusats.

"La ràbia en les dones no interessa, perquè és l'emoció que permet identificar opressions i abordar situacions de desigualtat"

El 19 de desembre la francesa va abandonar el tribunal entre pancartes d’agraïment i l’aplaudiment de centenars de persones. Gisèle Pelicot és ara una icona de la lluita contra la violència sexual. Els mateixos cartells amb missatges com “Gràcies, Gisèle” i la frase de la víctima de violació es van veure a les manifestacions del 25 de novembre contra la violència masclista.

Milers de persones es mobilitzen a Barcelona per acabar amb la violència contra les dones

En matèria de judicis per violència sexual, el cas de Dani Alves també ha marcat aquest 2024. L’Audiència de Barcelona va condemnar l’exfutbolista a quatre anys i mig de presó per violar una jove en un lavabo de la discoteca Sutton de Barcelona. Un procés en què es va posar en dubte la credibilitat de la víctima i on es va criticar que la indemnització de 150.000 euros fos vista com una rebaixa de la pena.

Dani Alves, condemnat a 4 anys i sis mesos de presó per violació

Malgrat tot, el judici té les seves victòries. La sentència dicta jurisprudència per a futures denúncies de violència sexual. Els magistrats van donar credibilitat a la víctima i van emetre que “per l’exigència de l’agressió sexual no és necessari que es produeixin lesions físiques, ni que consti una heroica oposició de la víctima a mantenir relacions sexuals”. La sentència també va emetre una definició de consentiment, remarcant que “ha de prestar-se sempre abans i inclús durant la pràctica del sexe”.

Un altre judici que va girar entorn del consentiment és la denúncia d’agressió sexual a Saül Gordillo, l’exdirector del mitjà de comunicació Principal. La víctima, una de les periodistes del mitjà, assegura que li van fer tocaments no consentits a la discoteca Apolo de Barcelona després del sopar d’empresa. La sentència va ser un any de presó per a Gordillo. La jutgessa va considerar que Gordillo “va ser indiferent” al consentiment de la denunciant i destaca el fet que la diferència d’edat i la “prevalença” jeràrquica del directiu sobre la redactora.

Aquest 2024 també es compleixen 20 anys des de l’aprovació unànime de la Llei contra la Violència de Gènere, que treia de l’àmbit privat la violència contra les dones. La llei va implicar el reconeixement explícit de la violència masclista en diferents graus, el més temible d’aquests, els assassinats. Per primera vegada, s’establien mesures per prevenir-la i protegir les víctimes i perseguir els agressors.

No és la calor, és el sistema

En les últimes dues dècades, dos milions i mig de dones s'han acollit a aquesta llei. Així i tot, el recompte de víctimes no s’atura. Des que hi ha registre el 2003, hi ha hagut 1.291 víctimes mortals de la violència de gènere a l’estat espanyol. Aquest 2024 acaba amb 47 dones assassinades per les seves parelles o exparelles.

Els episodis de precipitacions escasses intensifiquen la crisi agrària mentre els pagesos s’organitzen per fer sentir la seva veu

TOMÁS HINOJOSA

Catalunya va patir la pitjor sequera de la seva història durant part de 2023 i els primers mesos de 2024. L’anterior govern, liderat per Pere Aragonès, va aplicar restriccions en el consum d’aigua a diversos punts del territori, especialment als sectors agrícola, industrial i hostaler. També es va limitar la quantitat d’aigua que cada persona podia consumir diàriament.

Els semàfors de la sequera, que marquen l’estat del territori segons l’Agència Catalana de l’Aigua, van indicar una situació crítica durant els primers mesos d’aquest 2024. Amb la primavera van arribar els primers ruixats, els quals no s’havien produït des de setembre de 2023, i van ajudar a millorar l’estat dels embassaments. Així i tot, la sequera continua sent un problema generalitzat, amb gran part del territori en estat d’alerta i diversos pobles de l’Alt Empordà en situació d’emergència. Encara lluny d’assolir nivells òptims, l’any finalitza amb les reserves dels embassaments de les conques internes superant el 33%.

En els pitjors moments d’aquesta sequera, fonts del Meteocat explicaven al Diari de Barcelona que es necessitaven deu episodis de pluges generalitzades per tornar a assolir nivells de reserva d'aigua normals.

"Es necessitarien deu episodis més de pluja com el que hem viscut per tornar a la normalitat"

Els altres grans perjudicats per la situació d’excepcionalitat provocada per la sequera van ser els pagesos, que, a banda d’aquest problema que afecta la seva producció, també es van manifestar pels carrers de Barcelona i de tot Catalunya per la greu crisi que pateix el sector en diversos àmbits, com els preus, el relleu generacional, l’excés de burocràcia o els costos de producció.

La pagesia arriba a Barcelona amb més de 2.000 tractors en una mobilització històrica

El 6 i el 7 de febrer, després de diversos dies de mobilitzacions del sector agrícola a Europa, les protestes van arribar finalment a l’estat espanyol. Els pagesos van organitzar una marxa lenta de tractors fins a Barcelona, on van celebrar una reunió al Palau de la Generalitat. Aquestes accions també pretenien fer un toc d’atenció als sindicats agraris tradicionals, fet que va impulsar la creació d’un nou col·lectiu anomenat Revolta Pagesa, que, mesos més tard, es va consolidar com el Gremi de la Pagesia Catalana.

L’any 2024 ha estat marcat per la sortida de Xavi, l’afirmació de Lamine Yamal com a jove més prometedor del planeta i un Barça femení que continua dominant amb mà de ferro

MARC GARCÍA

La inestabilitat institucional i esportiva han escrit novament un nou any del Barça ple de contrastos. Com en els darrers anys, la font més gran d’alegries del club ha estat el futbol femení. El masculí acabava la temporada en blanc i el mal joc de l’equip suposava l’adeu de Xavi Hernández el passat mes de juny, tot i haver estat ratificat dues setmanes abans. Mentrestant, les noies aixecaven tots els títols possibles (Lliga, Copa, Champions i Supercopa d’Espanya).

El Barça de Xavi va encetar la segona volta ja sense opcions per a lluitar pel títol de lliga, va caure als quarts de final de Copa i va arribar als quarts de la Champions. Una temporada molt pobra pel que fa a joc i resultats. Entre totes les desgràcies i tristors, per això, l’aficionat barcelonista va conèixer un nen que el faria tornar a somiar i es guanyaria el seu cor des del primer dia: Lamine Yamal. Amb 16 anys es convertia en el millor jugador de la plantilla i la seva habilitat tècnica i visió de joc el presentaven al públic com el jugador més prometedor a escala internacional.

De La Torreta al Camp Nou: els humils orígens de Lamine Yamal

El femení es passejava a la lliga i guanyava per 8 a 0 la final de Copa contra la Reial Societat. Per acabar la temporada, trencaven el malefici que les havia perseguit els últims anys i guanyaven l’Olympique de Lió. Ho feien ni més ni menys que a la final de la Lliga de Campions en un estadi de San Mamés ple d’aficionats culers. Aitana Bonmatí tornava a concloure una temporada excel·lent, amb un gol decisiu a la final inclòs, aconseguint novament la Pilota d’Or aquest mes de novembre.

El Barça tanca el cercle contra el Lió

La gran sorpresa a l’Eurocopa

L’estiu de 2024 era de culte pels amants de l’esport. Com cada quatre anys s’ajuntaven Eurocopa i Jocs Olímpics. I si les Olimpíades es recordaran pel rècord del món d’Armand Duplantis davant 80.000 espectadors a l’Stade de France, la màxima competició europea de seleccions serà recordada pel joc col·lectiu d’una selecció espanyola que va ser molt superior als seus rivals. L’equip entrenat per Luis de la Fuente no entrava dins dels principals favorits per a aconseguir el títol. Tot i això, va arribar amb solvència a la final de Berlín el 14 de juliol i va derrotar a la selecció anglesa per assolir la seva quarta Eurocopa. Lamine Yamal es va presentar definitivament com el gran jove destinat a menjar-se el món. 

El noi de Rocafonda va encadenar exhibició rere exhibició, i el van convertir en el Millor Jugador Jove del torneig. Entre aquestes, cal destacar el golàs i el seu paper clau a la remuntada contra França en les semifinals de la competició. Un triomf d’Espanya que faria Rodri mereixedor de la Pilota d’Or.

Què ens espera aquest 2025?

L’arribada de Hansi Flick donava un bri d’esperança a un aficionat barcelonista que tornava a recuperar la fe en els seus. Un inici de temporada espectacular, entre els quals destaquen els triomfs contra el Bayern i el Reial Madrid, significaven un cop sobre la taula del futbol europeu.

Raphinha, erigit de Crist Redemptor, acaba amb el malson del barcelonisme

Tot i això, la flama s’ha anat apagant en els últims partits, aconseguint només 5 dels últims 21 punts possible a la lliga i perdent el lideratge d’un torneig de la regularitat que tenien molt ben encarrilat. Tot i això, l’equip es troba a la segona posició de la Lliga de Campions i somia en poder ser a la final de Múnic del pròxim 31 de maig.

Crèdits de les fotografies al carrusel de portada per ordre d’aparició: Bernat Vilaró (ACN); Gemma Sánchez Bonel i Mar Rovira (ACN); UNRWA / Ashraf Amra; Mohammad Masri (cedida a l’ACN); Aina Martí (ACN); Campanya de Donald Trump (cedida a l’ACN); Jordi Borràs (ACN); Marc Font (ACN); Jordi Borràs (ACN); Guillaume Horcajuelo (EFE); Alberto Estévez (EFE).

Crèdits de les fotografies de portada de cada secció per ordre: Gemma Sánchez Bonel / Mar Rovira (ACN); Mohamed Saber (EFE); Jordi Borràs (ACN); Parlament Europeu; Michael Reynolds (EFE); Jordi Borràs (ACN); Guillaume Horcajuelo (EFE); Jordi Borràs (ACN); Fototeca FCB.

Disseny i maquetació: Tomás Hinojosa.

Els temes escollits per aquest resum del 2024 han estat consensuats per la redacció del Diari de Barcelona, sota la supervisió dels coordinadors.