10 m² d’Europa
viure a París com a estudiant
La crisi de l’habitatge, la massificació turística i la manca d’oferta pública dificulten l’accés a l’allotjament als estudiants locals i d’Erasmus
Deu metres quadrats. Aquest és, sovint, l’espai on molts estudiants aterren quan arriben a París: una habitació mínima que resumeix millor que cap postal la realitat del mercat de l’habitatge a la capital francesa. Per a molts estudiants, el primer contacte amb París no és la Tour Eiffel, sinó un mercat immobiliari col·lapsat amb una manca d’oferta i uns preus que superen amb escreix els seus recursos.
París és indiscutiblement una de les ciutats més atractives del món, però aquest encant es paga car. El metre quadrat de lloguer és un dels més alts d’Europa —el segon més car després de Luxemburg—, segons l’Índex Immobiliari 2025 de Deloitte, i els lloguers continuen pujant any rere any. Segons l’Observatoire des Loyers de l’Agglomération Parisienne (OLAP), l’organisme que analitza l’evolució dels lloguers a l’àrea metropolitana de París, el lloguer mitjà d’un habitatge a la capital francesa va assolir els 1.307 euros mensuals a inicis de 2025 —uns 26 euros/m² per un pis de 50 m²—.
El lloguer mitjà per a un estudiant s’enfila fins als 907 euros mensuals, segons l’UNEF (Union nationale des étudiants de France), una xifra que posa en qüestió la viabilitat de viure i estudiar a la ciutat. Aquesta pressió immobiliària també condiciona l’accés a la mobilitat: «Per la situació econòmica de la meva família, si no hagués tingut una plaça a una residència pública, hauria hagut de renunciar al meu Erasmus a París», explica en Pol, estudiant d’Erasmus. Per a aquelles persones que no aconsegueixen accedir a un habitatge públic, el mercat privat esdevé sovint l’única alternativa, però a un cost molt elevat. «Pago gairebé mil euros al mes per una habitació de 19 m² fora de París», relata la Mar, que viu en una residència privada als afores de la capital.
A més, la situació s’ha agreujat després de la pandèmia i de la massificació turística, que ha empès molts propietaris a destinar els seus pisos a lloguers temporals o turístics a través de plataformes com Airbnb. Segons dades recents de l’Atelier Parisien d’Urbanisme (APUR), l’organisme públic encarregat d’analitzar l’evolució urbana i residencial de la ciutat, el 2024 hi havia prop de 150.000 anuncis de lloguer turístic actius a l’àrea metropolitana, dels quals més del 60 % es concentraven dins de la mateixa ciutat de París.
Aquesta proliferació de pisos turístics, que ja havia reduït l’oferta d’habitatge, es va intensificar amb l’“efecte Jocs Olímpics”: només entre l’agost del 2023 i l’agost del 2024, l’oferta de lloguers de curta durada va créixer un 84 %, coincidint amb la preparació dels Jocs Olímpics de París 2024. Aquest escenari confirma la forta pressió del mercat immobiliari parisenc, marcat per una oferta escassa d’habitatges assequibles i per la reducció del parc privat de lloguer, que fa molt difícil trobar pis en un mercat extremadament competitiu.
I aquest boom temporal ha accentuat encara més la pressió sobre el mercat residencial, especialment en els barris cèntrics on els pisos petits —els mateixos que busquen els estudiants— són cada cop més escassos i cars. Aquesta reducció dràstica de l’oferta d’habitatge ha expulsat milers d’estudiants del centre cap a la perifèria de París. Segons l’APUR, el nombre d’estudiants residents a la ciutat ha augmentat més d’un 40 % en vint anys, arribant al mig milió el 2019. Malgrat aquest creixement, l’oferta d’habitatge específic per a estudiants no ha seguit el mateix ritme.
Més enllà dels efectes immediats del turisme, el mercat residencial parisenc arrossega una pressió estructural de fons. Sophie Paris, jurista de l’Agence Départementale d’Information sur le Logement de Paris (ADIL), assenyala que cada vegada hi ha més gent que vol viure a París, «però no hi ha més habitatges perquè la ciutat està completament saturada i no hi ha espai per construir». Aquesta situació explica per què moltes iniciatives públiques, com ‘Le Plan 60.000’, no han aconseguit cobrir la demanda real.
El projecte pretenia crear 30.000 nous allotjaments per a estudiants a la regió d’Île-de-France entre 2018 i 2022 i se n’han construït 12.602. Una xifra modesta si es té en compte que la metròpolis només ofereix 7 places en residències socials per cada 100 estudiants. Aquesta manca estructural d’oferta pública explica per què molts estudiants es veuen abocats a recórrer a residències privades o al mercat privat de lloguer, on els preus són inassumibles.
En aquest context, viure a París es converteix en un repte tant per als estudiants locals com per als estudiants d’Erasmus, una dificultat que es reflecteix també en el cost de la vida: segons l’UNEF, el 2024 un estudiant necessitava uns 1.560 euros mensuals per viure a la capital francesa.
El CROUS, un sistema públic insuficient
Per afrontar aquesta situació, molts estudiants recorren al CROUS (Centre Régional des Œuvres Universitaires et Scolaires), el principal organisme públic d’habitatge estudiantil de França. Ofereix habitacions petites però assequibles: entre 350 i 450 euros mensuals a París. Però la demanda és tan alta que la majoria d’estudiants es queden fora.
En Pol, estudiant d’Erasmus a París, està allotjat en una d’aquestes residències públiques i explica com aquest sistema ha estat essencial per a ell: «Tenint en compte la situació econòmica de la meva família, si no hagués tingut una plaça al CROUS hauria hagut de renunciar al meu Erasmus a París. Jo no estava en condicions de pagar-me un allotjament al mercat privat durant tant de temps».
El seu cas, però, no és representatiu de la majoria. A París, la situació és especialment crítica. Tot i que el CROUS disposa de més de 7.750 places a la ciutat, la demanda s’ha disparat fins a més de 44.200 sol·licituds el 2024, un augment de més de l’11 % respecte a l’any anterior. En Pol explica com va ser la seva experiència: «Vaig omplir el formulari d’accés al maig, i fins a finals de juny no vaig tenir una resposta». Llavors, li van dir que tenia una plaça adjudicada en una residència als afores de la ciutat. «No em van demanar res i tampoc no vaig poder triar ni la residència, ni l’habitació ni el preu. Em van dir 437 euros. I vaig acceptar perquè el panorama de l’habitatge a París no permet que dubtis gaire quan tens una oportunitat», assenyala en Pol.
«Tenint en compte la situació econòmica de la meva família, si no hagués tingut una plaça al CROUS hauria hagut de renunciar al meu Erasmus a París.»
Cuina-mejador de l'estudi.
Cuina-mejador de l'estudi.
A escala nacional, el parc del CROUS ofereix unes 175.000 places per a tots els estudiants, però la demanda supera clarament l’oferta: només cobreix al voltant del 7 % de les necessitats reals, amb situacions extremes on hi ha 17 estudiants per cada habitació disponible, com és el cas de París.
Pel que fa als estudiants en mobilitat, el setembre de 2024 hi havia uns 329.000 estudiants a França, segons el Ministeri d’Ensenyament Superior (SIES), però només uns 16.600 d’ells estaven allotjats en residències CROUS. Això significa que només 5 de cada 100 hi poden accedir.
D’aquests estudiants, 33.900 eren Erasmus+ que van escollir el país com a destinació, segons Campus France. Aquest desajust evidencia que, encara que els preus siguin assequibles, l’accés efectiu al sistema continua sent quasi inabastable per a molts estudiants, incloent-hi els que estan d’Erasmus.
A més, els tràmits burocràtics amb requisits molt estrictes, com un compte bancari local o un número fiscal francès, dificulten encara més l’accés. En Pol explica que hi ha moltes complicacions per fer tots aquests tràmits: «Va ser molt difícil posar-se en contacte amb la residència pel lliurament de claus perquè hi havia un error informàtic». També recorda que van demanar-li documents incorrectes: «Quan vaig arribar em van dir que si no els feia arribar un document podria perdre la meva plaça. El document era el certificat d’escolaritat del curs 2024-2025, i jo entrava al curs 2025-2026. Vaig haver de parlar amb el secretari de la residència i em va dir que sí, que s’havien equivocat». Situacions com aquesta evidencien les dificultats que afronten els estudiants per aconseguir una plaça al CROUS.
L’ideal d’un sistema públic assequible topa, doncs, amb una realitat de manca estructural de places i d’una administració poc adaptada a la mobilitat que acaba funcionant com un recurs limitat i aleatori, lluny de garantir un accés equitatiu a l’habitatge.
Quan l’habitatge públic falla, el mercat privat imposa les regles
Amb les residències públiques saturades, el sector privat s’ha convertit en una alternativa per a milers d’estudiants francesos i, sobretot, per a estudiant d’Erasmus. Empreses com Les Estudines, Nexity Studéa, YouFirst o Kley han desplegat a París una oferta d’allotjaments que es presenten com a 'residències internacionals', amb serveis que van des de sales de gimnàs fins a espais de cotreball. Però darrere del màrqueting, la realitat és molt menys amable.
Segons dades d’Erasmus Play, el cost mitjà d’una habitació en residència privada a París és d’uns 1.000 euros mensuals, amb una forquilla que va dels 650 euros en zones molt perifèriques fins a més de 1.500 euros en barris més cèntrics. Una xifra que supera amb escreix les beques Erasmus i els ajuts nacionals.
La Mar, estudiant d’Erasmus, ho explica: «Jo mai m’hauria imaginat estar en una residència privada, però va ser l’opció a la qual em vaig veure reduïda». Viu a Bagnolet, als afores de París: «Estic pagant 980 euros. És una habitació de 19 m², cuina-habitació i lavabo.» I en aquests casos, la beca Erasmus queda molt lluny de cobrir aquestes despeses. «Em cobreix un 30 % de l’allotjament i després encara he de menjar. Acaba sent només un 15 % o un 20 % del que gasto al mes», lamenta.
Plataformes com Adele o Erasmus Play llisten milers i milers d’allotjaments privats en residències per a estudiants a l’àrea metropolitana, mentre que el CROUS només ofereix unes 7.750 places a la capital. De fet, a París, segons l’informe de la Cour des Comptes, el Tribunal de Comptes francès, hi ha com a mínim unes 5.400 places en residències universitàries privades registrades, una xifra que mostra com el mercat privat ha anat ocupant part de l’espai que el sistema públic no ha pogut cobrir.
Aquesta situació de manca d’oferta pública no afecta a tothom per igual: «Per als estudiants, és veritat que la situació és complicada. Hi ha dues menes d’estudiants» — assenyala Sophie Paris, jurista de l’Agence Départementale d’Information sur le Logement de Paris (ADIL) —, «hi ha estudiants que tenen recursos i no tenen problemes per trobar allotjament, i d’altres que es troben en situacions molt més precàries».
En aquest context, les residències privades s’han convertit en un producte de luxe on es concentren els estudiants amb més recursos, mentre que la resta es veu expulsada cap a la perifèria o a pisos compartits en condicions encara més precàries. Per exemple, la Mar explica que la situació de la seva residència limita molt la mobilitat: «No puc sortir caminant, no puc fer res sense el transport públic», i afegeix que la seva residència és a tocar de l’autopista i hi ha molt soroll pels cotxes, una realitat molt diferent de les promeses de moltes residències privades.
El pis compartit, una opció sense garanties
El lloguer privat sembla, doncs, a primera vista, l’opció més atractiva per a un estudiant. Un cop dividit entre diversos companys de pis, el cost pot semblar més assequible que un estudi de 15 m².
Però aquesta hipòtesi s’esfuma ràpidament davant de les condicions reals del mercat de l’habitatge a París. En molts casos, els propietaris exigeixen un avalador francès amb ingressos superiors a 2 o 3 vegades el preu del lloguer.
Per a un estudiant d’Erasmus, per exemple, sense nòmina francesa i sense família resident al país, aquesta condició és directament inassumible i les asseguradores privades que ofereixen serveis d’aval cobren quotes molt elevades.
Segons l’ADIL, l’Agència Departamental d’Informació sobre l’Habitatge, la manca de places públiques obliga molts estudiants a acceptar aquestes condicions: «Hi ha estudiants que acaben llogant coses que no estan gens bé i que, tot i això, són molt cares, i viuen molt lluny del seu centre d’estudis.»
Com a conseqüència, una gran part dels joves acaba entrant en el mercat del lloguer il·legal: habitacions subarrendades sense contracte a través de plataformes o acords verbals que no ofereixen cap protecció legal. «Tenia moltíssima por que m’estiguessin estafant. Era tota l’estona pensar: estic veient l’anunci d’aquest pis, però com sé que és real?», explica l’Alejandra, estudiant d’Erasmus que viu al menjador d’un pis compartit a París.
Estança principal del pis de l'Alejanda a París.
Estança principal del pis de l'Alejanda a París.
El sofà on dorm.
El sofà on dorm.
A més, sense contracte, és impossible accedir a ajudes públiques com l’APL (Aide Personnalisée au Logement), que gestiona la CAF (Caisse d’Allocations Familiales) —una prestació destinada a reduir part del cost del lloguer, normalment entre 150 i 250 euros mensuals— i que constitueix sovint l’únic alleujament econòmic significatiu per als estudiants en residències o pisos.
Així mateix, sense contracte legal, molts es veuen obligats a acceptar pràctiques abusives. «El que passa sovint amb els joves i els estudiants és que els fan signar qualsevol cosa: contractes sense haver visitat el pis, o els demanen diners abans de tenir les claus. Tot això no és legal», alerten des de l’Agència Departamental d’Informació sobre l’Habitatge (ADIL). Aquesta situació es complica encara més per la urgència: «Un estudiant busca pis perquè realment el necessita. I hi ha persones malintencionades que juguen amb aquesta urgència», afegeix la jurista d’ADIL. A més, alguns propietaris saben com eludir les normes de lloguer: «Hi ha arrendadors que han entès molt bé com saltar-se la regulació dels lloguers. Dins de cada norma sempre hi ha escletxes, i alguns saben aprofitar-les».
Per això, tot i ser una de les opcions més esteses, el pis compartit es converteix en una de les solucions més precàries. Sense garanties, sense contractes i sense seguretat jurídica, molts estudiants acaben depenent de la voluntat dels propietaris o dels intermediaris.
L’Erasmus davant el límit del metre quadrat
Les dificultats per accedir a una plaça al CROUS, els preus inassumibles de les residències privades i la precarietat del lloguer dibuixen un mateix escenari: a París, l'allotjament és avui el principal obstacle per a qualsevol estudiant.
En aquest context, un lloguer mitjà de 1.307 euros al mes evidencia la pressió constant sobre el mercat residencial parisenc i, alhora, posa en relleu la paradoxa de la mobilitat europea. Els estudiants d’Erasmus, que participen en un programa que promou la mobilitat educativa, la lliure circulació i la igualtat d’oportunitats entre el jovent europeu, contribueixen involuntàriament a alimentar un mercat ja saturat. Sense un sistema públic d’habitatge capaç d’absorbir aquesta demanda, la seva arribada contribueix a tensar encara més l’oferta existent.
París, ciutat de la llum, es converteix així en un escenari on la promesa d’Erasmus xoca frontalment amb la realitat d’un mercat immobiliari hostil i un sistema públic clarament insuficient. Això genera contradiccions que evidencien com l’experiència de la mobilitat europea, sense mesures específiques per garantir l’allotjament, podria amplificar la crisi d’habitatge local.
Aquest escenari mostra un desajust de fons entre les polítiques de mobilitat, l’atractiu de les grans capitals europees i la manca de solucions estructurals per garantir un allotjament assequible a qui hi vol estudiar. En aquest context, estudiants locals i estudiants en mobilitat competeixen dins d’un mateix mercat escanyat, on l’accés a un habitatge depèn cada vegada més dels recursos econòmics.
I quan l’accés a l’habitatge falla, també ho fa la promesa de la mobilitat educativa. El dret a estudiar, sigui a l’estranger o no —un dels pilars del projecte europeu—, només pot ser real si també es garanteix el dret a un habitatge digne. Mentrestant, els estudiants continuen vivint —literalment— en 10 metres quadrats d’Europa.
Europa mira l’habitatge
El cas de París posa nom a una crisi que travessa el projecte europeu. Quan l’accés a l’habitatge esdevé un problema estructural, la mobilitat educativa deixa de ser una oportunitat i es converteix en un privilegi. Aquesta contradicció ha obligat la Unió Europea a començar a repensar el paper de l’habitatge dins les seves polítiques socials i de mobilitat, situant-lo recentment al centre de l’agenda política amb la presentació del primer European Affordable Housing Plan. Per primer cop, Brussel·les reconeix explícitament que l’habitatge no és només un bé de mercat, sinó un dret fonamental.
El pla neix en un context marcat per un encariment sostingut del mercat residencial: en l’última dècada, els preus de l’habitatge han augmentat més d’un 60 % a la UE, mentre que els lloguers ho han fet en més d’un 20 %. Aquesta pressió, admet la mateixa Comissió, està limitant la mobilitat dels joves, dificultant l’accés als estudis superiors i convertint l’experiència de viure i estudiar a l’estranger en una oportunitat cada cop més restringida.
L’estratègia europea s’articula al voltant de quatre grans eixos: incrementar l’oferta d’habitatge, mobilitzar inversió pública i privada, donar suport immediat mentre s’impulsen reformes estructurals i protegir els col·lectius més afectats. En el cas dels estudiants, el pla preveu mesures específiques com la mobilització d’inversions per construir més allotjaments universitaris, el foment de models d’habitatge per a joves i el suport a estudiants amb menys recursos que es desplacen a un altre país per estudiar.
La UE també planteja estudiar mecanismes com sistemes de garantia que redueixin o eliminin la necessitat de dipòsits —un dels principals obstacles pels estudiants—, així com un projecte pilot sota el programa Erasmus+ per promoure solucions d’allotjament assequibles en col·laboració amb les ciutats europees.
Entre les propostes destaca també la voluntat de regular els lloguers de curta durada en zones sota tensió residencial, una mesura especialment rellevant en ciutats com París, on el creixement del turisme i de plataformes com Airbnb ha reduït dràsticament l’oferta d’habitatge assequible. La Comissió també vol abordar comportaments especulatius al mercat immobiliari i facilitar que els estats membres puguin invertir més en habitatge social.
Tot i això, l’impacte real d’aquest pla dependrà de la seva implementació i de la capacitat dels estats per traduir aquestes línies estratègiques en habitatges concrets. La Comissió ha anunciat una Aliança Europea per l’Habitatge i una cimera europea el 2026.
I mentre les polítiques europees comencen a reconèixer l’habitatge com una peça clau del projecte comunitari, a París, com en tantes altres capitals europees, el dret a l’educació i la mobilitat xoca encara amb el límit físic i econòmic del metre quadrat.
Un reportatge de Júlia Sidro Inglés per a Corresponsals del Canvi, un projecte del
Diari de Barcelona amb la col·laboració de la Representació
de la Comissió Europea a Barcelona.
Built with Shorthand