El Cetrencada és un suplement que van començar a editar els joves periodistes de la Universitat Pompeu Fabra l'any 2011. Ara, catorze anys més tard, celebrem la seva centena edició.
Cent números del suplement parlant d’actualitat i tractant en profunditat els temes que més ens preocupen socialment. Les històries explicades han evolucionat. La manera de tractar-les també. Però els drets que involucra cadascuna de les temàtiques que hi han anat apareixent continuen sent, en molts casos, els mateixos: identitat, inclusió, llibertat, feminisme, immigració, expressió, diversitat o habitatge, entre d'altres.
En aquesta centena edició, fem un recorregut a través de temes que es van tractar anteriorment en el suplement i posem la mirada cap el passat per poder veure, i entendre més plenament, el present.
En els darrers deu anys, hem vist créixer l’extrema dreta a Europa, amb partits que han passat de ser marginals a actors principals del sistema, amb capacitat fins i tot de governar. Toni Rodon, politòleg i professor a la UPF, explica que aquests partits, i sobretot el seu accés al poder governamental, suposen un retrocés en els drets socials i deterioren la qualitat de la democràcia: “Es produeix una restricció de drets de minories i de llibertat d'expressió, mentre que la desigualtat econòmica creix”.
L’auge de l’extrema dreta, també coneguda com a “dreta populista radical”, és desigual entre països, però segueix uns patrons generalitzats. Xavier Rius, periodista especialitzat en ultradreta, drets humans i immigració, explica que aquests partits comparteixen tres elements: “Líders messiànics, veritats absolutes i l’absència de matisos”. Rodon afegeix que “l’extrema dreta beu de la frustració social i de gent que vol efectuar un vot de protesta”. Segons l’expert, sis de cada deu votants de dreta populista radical venen dels partits conservadors tradicionals, mentre que quatre de cada deu són antics votants d’esquerra.
L’èxit de les formacions d’extrema dreta ha augmentat entre els homes joves. El 2024, un 21% dels votants van ser homes d’entre 16 i 29 anys, davant d’un 14% de les dones d’aquesta franja d’edat, segons un informe publicat al Journal of European Public Policy. Rodon, qui també va participar en l’estudi, explica que “aquests partits són bons mobilitzant gent que abans no votava”.
“L’extrema dreta beu de la frustració social i de gent que vol efectuar un vot de protesta”
Rius assenyala que l’auge de l’extrema dreta és un fenomen internacional: “Ho veiem a totes les eleccions, arreu del món”. Actualment, l’extrema dreta lidera tres governs de la UE (Itàlia, Països Baixos i Hongria) i forma part de dos més (Finlàndia i Croàcia). Segons l'ACN, més de 50 milions de ciutadans han votat aquestes formacions en els darrers comicis legislatius.
El creixement d’aquests partits desperta el dubte de com abordar-los: ignorar-los o enfrontar-s'hi? Rius alerta que censurar-los pot provocar sovint l’efecte contrari: “Les sancions els amplifiquen i els victimitzen”.
Racisme sense filtres
En els últims temps, l’extrema dreta ha endurit el discurs contra la immigració. Xavier Ferrer, professor de la UPF i doctor en Geografia, explica que aquests discursos “s’enfoquen en la seguretat i la identitat, i en molts casos són obertament xenòfobs, particularment, islamòfobs”. Segons l’expert, algunes de les propostes que l’extrema dreta ha posat sobre la taula són la 'remigració' o les 'deportacions massives'. De fet, Toni Rodon explica que “l’únic aspecte que tenen en comú tots els partits europeus d’extrema dreta és que són antiimmigració”.
A la UE s’han aplicat algunes d’aquestes mesures, però això s’explica perquè reben el suport d’altres formacions. Segons Ferrer, “l’extrema dreta s’ha normalitzat principalment entre els partits de centredreta”. L’expert apunta que aquest fet ha creat les condicions per tal d’aprovar el Pacte Europeu de Migració i Asil, el qual, segons indica, “endureix els procediments d'asil i facilita el retorn ràpid dels sol·licitants rebutjats”.
“L’únic aspecte que tenen en comú tots els partits europeus d’extrema dreta és que són antiimmigració”
Aquestes narratives tenen també impacte social. Rodon assenyala que “qüestions abans considerades inacceptables, com ser racista en públic, ara s'han normalitzat i fan que s’erosioni la convivència”. Luz Helena Ramírez, directora de l’associació Migress, sosté que "la normalització de la discriminació ha augmentat els atacs xenòfobs". Segons dades de SOS Racisme, les agressions racistes a Catalunya van passar de 182 a 334 el 2020, mentre que el 2024 es van mantenir en 314.
Onada reaccionària contra el feminisme
Els discursos antifeministes han guanyat força, especialment a través de la ‘machosfera’ i conceptes com les ‘feminazis’, que estigmatitzen i desinformen. Núria Alabao, periodista i investigadora, explica que “aquest pensament s'ha difós a través de canals digitals que connecten amb joves homes frustrats i els ofereixen una identitat compartida contra el feminisme”. Segons Alabao, la irrupció de l’extrema dreta provoca que “es redueixin serveis públics essencials per a dones i col·lectius LGTBIQ+, com l’atenció a la violència de gènere o l’educació sexual”.
Leon Freude, sociòleg i investigador de la UPF, destaca que l’antifeminisme “va més enllà de l’extrema dreta i penetra espais aparentment neutres". Segons el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), un 32% de la població catalana creu que el feminisme “ha anat massa lluny”; entre els nois de 16 a 24 anys, el percentatge puja fins al 54%.
“Aquest pensament (l'antifeminisme) s'ha difós a través de canals digitals que connecten amb joves homes frustrats i els ofereixen una identitat compartida contra el feminisme”
Freude lamenta que “sembla que es tornin a debatre temes superats fa dècades”, però destaca que això també impulsa “estratègies de resistència més personals i quotidianes”. Tot i l’hostilitat, defensa que les xarxes socials poden ser espais de creació i resistència, però alerta del risc d’exposició i dels atacs digitals. Per fer front a aquesta situació, creu que cal “fer entendre que el feminisme millora la vida de tothom” i incorporar-hi especialment els joves, “sobretot els nois, perquè també sentin que és un projecte seu”.
Canvi climàtic, en dubte
No tots els partits d’extrema dreta comparteixen la mateixa posició sobre el canvi climàtic, però sovint el minimitzen. “No el neguen del tot, però en relativitzen l’impacte”, explica Tomàs Molina, físic i doctor en Comunicació Climàtica. Aquest discurs genera confusió i modifica la percepció social. Segons una enquesta d’Òmnium (2024), els homes de 18 a 35 anys són el segment més escèptic davant l’emergència climàtica.
"No el neguen (el canvi climàtic), però en relativitzen l'impacte"
Aquest escepticisme, però, no és casual. “Sovint, ve alimentat per lobbies vinculats a sectors contaminants, com les empreses petrolieres, que sovint financen partits d’extrema dreta i promouen la desinformació”, argumenta Molina. També afegeix que molts arguments negacionistes es basen en veritats parcials per sembrar dubtes: “Són mitges veritats que confonen i qüestionen el consens científic”. Per això, defensa una nova comunicació: “La ciència ha de mantenir el rigor, però també ha de tenir un propòsit. Cal explicar per què és urgent actuar”.
Amb el vent de cara
Rodon preveu que “Aliança Catalana creixerà, i el més probable és que, en les pròximes eleccions espanyoles, Vox passi a governar directament o indirectament amb el PP”. Mentre la dreta creix, el món canvia. Com a exemple, Molina alerta que “si continuem com fins ara, el 2040 la temperatura global haurà pujat 2 graus”.
Davant aquest escenari, l’esquerra es veu obligada a reconfigurar el seu discurs. Segons Rius, “l’extrema dreta ha sabut aprofitar el buit comunicatiu i les contradiccions dels mitjans tradicionals per consolidar-se com una alternativa aparentment legítima”.
Ferrer matisa que “l'extrema dreta no és necessàriament la causa del problema; és més aviat una reacció a un malestar social de fons”. Per apaivagar la insatisfacció, Ferrer creu que "cal reduir la desigualtat, enfortir els serveis públics i finançar-los adequadament per destensionar el sistema".
L'abisme de la desinformació
L’extrema dreta ha sabut adaptar-se a l’entorn digital, utilitzant plataformes com TikTok, Instagram, X (Twitter) o YouTube per difondre missatges directes, simplificats i de gran abast.
La fact-checker també explica que s'observen moltes teories de la conspiració. Per exemple, respecte del canvi climàtic “diuen que hi ha una agenda global marcada per elits polítiques i econòmiques que intenten coartar les llibertats de la població.” Aquestes conspiracions també s’apliquen al debat sobre la immigració i el feminisme: “Es parla d'un 'gran reemplaçament' pel qual els immigrants volen substituir la població local o fins i tot que les dones volen restar drets als homes”.
“Les xarxes socials i les noves eines digitals sofistiquen la desinformació i augmenten la seva capacitat de difusió”
La majoria de continguts desmentits per Verificat provenen de perfils vinculats a l’extrema dreta i es difonen mitjançant vídeos manipulats, dades descontextualitzades o imatges falses. Recentment, s’hi han afegit continguts generats amb intel·ligència artificial, que dificulten encara més la detecció de la desinformació.
Tenir fe en temps de soroll i conflicte
ORIOL GARCIA · MIQUEL MUÑOZ · ALEJANDRA VIVES
Nº12 - 14 de desembre del 2013. L’any 2013 el Cetrencada publicava “Units per la fe”, un reportatge on quatre joves fidels de quatre religions diferents explicaven què significaven per a ells la fe i els valors de les seves creences. Dotze anys després, parlem amb quatre joves, ara el 2025, de les mateixes religions per conèixer com ha evolucionat la concepció de la fe.
El 73% de la població catalana s’identifica amb alguna religió, segons un estudi d’Afers Religiosos de la Generalitat del 2024. Dins d’aquest percentatge trobem quatre joves catalans: la Paula, budista; l’Ari, jueu; en Pere, cristià, i la Rania, musulmana. Les seves creences responen a preguntes profundes en un món cada cop més polaritzat.
Els quatre joves que van participar el 2013 i els que han participat a l'edició número 100 / LAIA ROS I JUDIT ROBLES
«Quan vius la fe entens coses que des de fora semblen absurdes»
La Rania té 19 anys, estudia Traducció i Interpretació i practica l’islam. Per a ella, la religió forma part de qui és; no va pensant tot el dia “això ho faig perquè soc creient”.
«Ser religiós a Occident és viure una tensió entre el que tu creus i el que creu la societat»
En Pere té 21 anys i estudia Periodisme. Sempre intenta veure el món a través de la seva religió, el cristianisme: “Penso que soc fill de Déu, i que les persones amb qui em relaciono són germans i fills de Déu també. Una de les primeres coses que faig en començar el dia és una estona de pregària”.
«No pots anar pel carrer dient que ets jueu; sembla que hem tirat 100 anys enrere»
Les religions no estan desvinculades del panorama actual. El conflicte a Gaza ha tingut un impacte en la comunitat jueva a Catalunya. L’Ari té 17 anys i compagina el batxillerat amb ser monitor a la comunitat jueva Masortí. Afirma que des del 7 d'octubre, ha crescut molt l'antisionisme i l'antisemitisme. “No pots anar pel carrer dient que ets jueu; sembla que hem tirat 100 anys enrere, quan no podies dir de quina religió eres”, afegeix. També ha vist aquest auge a les xarxes socials: “He vist agressivitat i antisemitisme; per a mi és millor no mirar”. Cada divendres i dissabte va a la sinagoga, vigilada pels Mossos des de fa uns mesos.
«Penso que has de tenir un sofriment existencial gran perquè t'interessi la religió»
“La meva vida ha canviat molt; als 21 anys estava buscant desesperadament la felicitat en coses que no la tenien”, reflexiona la Paula. Té 26 anys, és budista i tècnica agrícola. Ha trobat en la religió resposta a les incerteses que la preocupaven. Ara visita el centre budista dues o tres tardes a la setmana, fa ioga i medita.
Mou-te, si pots
En deu anys, els problemes de la xarxa de transport públic català s’han agreujat amb retards, combois plens i múltiples avaries
MARC LINARES · CARLA PÉREZ
Nº21 - 13 de març del 2014. L’any 2014 es va dedicar el reportatge central del Cetrencada a la mobilitat i els greuges que provoca a les persones que viuen fora de Barcelona. Aleshores, es posava el focus en problemàtiques com la inversió de temps i diners en transport, així com en el desequilibri territorial que suposava per als usuaris que no vivien en nuclis urbans.
El periple del transport públic perdura en el temps. Fer-lo servir de manera habitual, sobretot si és en hora punta, continua sent una odissea. Retards, combois plens i avaries són alguns dels problemes més destacats pels usuaris. Així ho explica la Judit Robles, de 21 anys, que fa tres anys que agafa la línia R1 de Rodalies entre Mataró i Barcelona per arribar a la universitat. “Hi ha vegades que he deixat passar fins a tres trens perquè era impossible entrar-hi”, apunta Robles.
Així com fa una dècada les principals queixes anaven adreçades a les tarifes i a la durada dels trajectes –associades sobretot al desequilibri territorial en la distribució del transport–, els greuges s’han desplaçat cap a la funcionalitat del servei en relació amb el volum de passatgers.
"Hi ha vegades que he deixat passar fins a tres trens perquè era impossible entrar-hi"
Usuaris i plataformes coincideixen a assenyalar el dèficit històric d’inversions a la xarxa ferroviària catalana com un dels orígens de la problemàtica actual. Tot i que des del 2021, el pressupost destinat a Rodalies per part de l’Estat s’ha incrementat notablement, fins als 1.500 milions d’euros, la seva execució real no arriba al 33%. És a dir, 7 de cada 10 euros que es pressuposten per millorar el tren no s’acaben invertint.
Marc Linares i Carla Pérez
El cas zero
En aquest context, la peça clau del sistema de transport públic a Catalunya continua sent Rodalies. Tant l’extensió de la xarxa ferroviària com la seva capacitat fan que sigui el mètode de transport més a l’abast de la ciutadania. Precisament perquè és clau, quan el tren falla, s’inicia un cicle que afecta al mateix temps el transport públic per carretera. Aleshores, l’ús dels busos interurbans es dispara.
Com que aquest servei no pot assumir tota la capacitat d’usuaris del tren, les carreteres es col·lapsen, degut també a l’increment en paral·lel dels desplaçaments amb cotxe. “Fins que no millori Rodalies, no podem fer cap acció perquè la gent decideixi voluntàriament agafar el tren”, explica amb resignació Pol Méndez, tècnic de la plataforma Promoció pel Transport Públic.
Un tren de la línia R4 de sis cotxes pot assumir de mitjana uns 1.044 passatgers, mentre que en un bus n'hi caben seixanta. D’aquesta manera, segons exposa Méndez, amb un bus substitutori no hi caben ni un 10% dels usuaris que anaven en tren: “Intentar dur aquests passatgers a les carreteres, l’únic que fa és col·lapsar-les”.
Marc Linares i Carla Pérez
Fer atractius tren i bus
Des de la PTP, també apunten a la necessitat d’establir mesures per descongestionar el trànsit. “Calen iniciatives perquè baixi l’atractiu del vehicle privat i es faci servir el transport públic”, assenyala el seu tècnic.
“Els passatgers no volen un transport públic més barat, volen un transport públic que funcioni”
En aquest sentit, tant usuaris dels tren com dels autobusos reclamen un servei digne. “No demanem res més que puntualitat, fiabilitat i una certa seguretat que no prendrem mal dins l’autobús”, explica la Carme, usuària d’un dels busos Express.cat a Barcelona. De la mateixa manera ho expressa en Sergi, també usuari del servei: “Volem viatjar amb dignitat. A vegades em sento tractat com bestiar”.
Davant d’això, la PTP posa èmfasi en el preu del transport i, sobretot, en la gratuïtat de Rodalies, que massifica el servei. “Els passatgers no volen un transport públic més barat, volen un transport públic que funcioni”.
L'alternativa de canviar de residència per evitar el transport
En Marc Morera, d’Aiguafreda, agafava el tren cada dia per anar a la universitat. Ara viu a Barcelona. “Els trens fallaven i destinava entre cinc i sis hores al dia per anar i tornar”, explica. En un mercat de l’habitatge tensionat, però, no és una opció per a tothom. “Si anés bé, jo faria el trajecte encantat. Si visc a Barcelona és pel mal servei de Rodalies”, sentencia.
La realitat no supera la ficció
Augmenten els continguts en català a les plataformes audiovisuals, però un terç dels joves tria el castellà en converses informals
ALEIX GODINHO · PAULA GÓMEZ
Nº71 - 5 de novembre del 2020. El català es troba en una cruïlla decisiva. Tot i mantenir una presència destacada en àmbits institucionals i educatius, les dades més recents reflecteixen una preocupant desacceleració en l’ús social de la llengua, especialment entre els joves i en entorns digitals, que confirmen el que, ara fa cinc anys, ja deia el Cetrencada.
Tot i els alts índexs de comprensió i coneixement del català entre la població, les dades recents apunten a una realitat inquietant: el seu ús social es troba en retrocés en diversos àmbits clau. L’escletxa entre entendre la llengua i fer-la servir habitualment es fa més evident en entorns informals i digitals, fet que planteja seriosos interrogants sobre el futur del català com a llengua viva i quotidiana.
Segons la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població d’Idescat, un 70% dels catalans assegura entendre perfectament la llengua, i més del 80% la sap parlar. Tanmateix, aquest domini lingüístic no es tradueix sempre en ús habitual. Només un 36% de la població fa servir el català com a llengua habitual, una xifra que es redueix en entorns informals, en què gairebé un terç dels joves catalanoparlants canvia espontàniament al castellà.
Només un terç de la població fa servir el català com a llengua habitual, segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població
L’Emilie Vergara, panamenya d’origen, però resident a Barcelona des de fa un any, explica que “desconeixia que a Catalunya es parlés una altra llengua” i que va quedar sorpresa quan va arribar a la capital catalana perquè tot estava en català. Així i tot, fa dos mesos que va aventurar-se a fer-ne classes perquè, tot i no saber-ho, per a ella, “adaptar-se a la cultura i tenir més coneixement en altres llengües és molt important, especialment amb una llengua minoritzada com és el català”.
La substitució lingüística
Aquest fenomen és encara més visible en l’àmbit audiovisual i digital. L’auge del català a les plataformes en línia, com Netflix, HBO, Disney+ o Amazon Prime ha anat a l’alça però no majoritàriament. La Llei de l’audiovisual, aprovada pel govern espanyol, inclou una quota per a les llengües cooficials, però la seva aplicació pràctica ha estat desigual. Malgrat que algunes plataformes han començat a incorporar doblatges i subtítols en català, l’oferta continua sent limitada i no sempre fàcilment accessible.
ALEIX GODINHO I PAULA GÓMEZ
El pacte nacional
El 82% dels enquestats es mostren favorables a poder consumir audiovisuals en català i un 65% dels joves declara que si hi hagués més continguts en la seva llengua, en farien més ús. Però la manca d’oferta provoca un cercle viciós: sense contingut, no hi ha consum; i sense consum, les plataformes no prioritzen la llengua.
Davant aquest escenari, el Pacte Nacional per la Llengua, signat el passat 13 de maig, planteja un full de ruta col·lectiu per revertir la tendència. Conxita Güell, delegada de Plataforma per la Llengua, afirma que, així i tot, “hi ha moltes mancances encara, falta concreció i no es diu qui o com es farà”. Güell remarca que el van estudiar molt, però que donar-hi suport és convenient perquè “mai havíem tingut tants diners destinats a promoure el català”. De la mateixa manera, des de la Plataforma remarquen que no és suficient i que “el Govern ha de complir primer amb el que ha legislat”, amb exemples com la Llei de normalització lingüística, la qual indica que en aspectes com l’educació, les classes han de ser en català per tal de fomentar-lo, tot i que “a l’hora de la veritat no hi ha ni inspectors ni sancions”.
L’àmbit educatiu es manté com un dels grans bastions del català, però també comença a mostrar esquerdes. L’arribada d’alumnat nouvingut i la pressió jurídica contra la immersió lingüística posen a prova un model que ha estat clau per a la cohesió social. Els mestres constaten que, fora de l’aula, molts alumnes opten pel castellà com a llengua vehicular. Segons el Pacte, un dels reptes fonamentals és garantir que el català no només sigui après, sinó viscut com a llengua pròpia i útil per a la vida quotidiana i el futur professional.
Els brots verds
Plataformes com Filmin han apostat decididament pel català, oferint un catàleg ampli i ben traduït. A més, iniciatives com la dobladora automàtica en català o projectes com el SX3 (Super 3) en format digital aposten per un consum juvenil en català. El problema, però, és d’escala: cal que les grans multinacionals adoptin el compromís que ja tenen amb altres llengües europees minoritàries. Plataforma per la Llengua recalca que “hi ha hagut una millora en els últims cinc anys”, però que encara tenim un problema perquè “no es poden configurar en català com sí que ho podem fer amb el mòbil. Anar a buscar el català és difícil i només ho fem la gent conscienciada”.
ALEIX GODINHO I PAULA GÓMEZ
La xarxa contra les xarxes
El “detox” digital defuig de les xarxes socials per reconnectar amb la vida real
NÚRIA GUARDIA · LAIA RUBIA
Nº42 - 24 de novembre del 2016. El 2016 s’explotaven tendències com el ioga i el 'detox' alimentari, amb dietes estrictes i consells de vida saludable. Nou anys després internet ha evolucionat i s'hi promou un nou tipus de “desintoxicació”.
A Espanya almenys 42 milions de persones tenen un compte a les xarxes socials. El que és el mateix, segons l’estudi de l’Associació per la Investigació dels Mitjans de Comunicació (AIMC), més de 42 milions d’usuaris estan registrats, i probablement enganxats, a les plataformes. En aquest context de sobreestimulacions, les tendències són les principals protagonistes: són les encarregades d’assegurar que el flux constant de contingut mai no passi de moda. El 2024, però, arriba amb una paradoxa; la tendència del “detox" digital, amb la desconnexió de les noves tecnologies com a ideal. La creixent demanda de contingut i l’acumulació de models de vida sembla haver desembocat en el hate cap a les xarxes.
Els usuaris proposen desintoxicar-se de les xarxes socials i el #digitaldetox ja té més de 33.000 publicacions. Una desconnexió de les xarxes promoguda i viralitzada a través d'aquestes. Amb les eines creadores de tendències -blogs, hashtags, tiktoks- com a intermediàries el digital detox consisteix a pujar contingut en contra del seu propi consum.
"Més que antitecnologia hauríem de ser-ne anti-mal-ús"
Segons Manuel Armayones, professor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en xarxes socials, que un moviment antixarxes neixi a les xarxes és una “paradoxa que mostra la consciència creixent sobre els riscos d’internet”. Armayones afirma que aquest moviment pot tenir un efecte positiu sempre que “vagi acompanyat de reflexió i canvis sostenibles”. Explica que la desintoxicació digital real és pràcticament impossible en una societat com en la que vivim, però cal trobar un equilibri que “permeti gaudir dels beneficis de la tecnologia sense perjudicar el benestar personal”. Així, "més que antitecnologia hauríem de ser-ne anti-mal-ús".
Les tendències, com continua Armayones, tenen un impacte directe en els nostres hàbits i actituds. Aquestes conseqüències no són necessàriament sempre negatives; “la clau està en com utilitzem les plataformes i en els patrons de comportament que es generen, més que en la tecnologia en si”.
L’any 2016 l’alimentació estava en el punt de mira, el detox, les dietes, el menjar saludable acaparaven les pantalles d’aquells que en algun moment havien escrit la paraula receptes al cercador. El 2018 s’hi sumava la sostenibilitat i el consum responsable, i només dos anys després el #mentalhealth (salut mental) començava a aparèixer als comentaris.
Núria Guàrdia i Laia Rubia
Preguntant a diversos usuaris com consideren que les xarxes els impacten en el seu dia a dia, s’obtenen respostes prou contradictòries. Especialment els més joves pensen que negativament: “Mai estàs satisfet, et compares constantment” (Núria Mora, 20 anys), “idealitzen la vida, promouen falsedat” (Berta Ortega, 21 anys), “m’han arribat a crear inseguretats que abans no tenia” (Judith Negrell, 20 anys). Altres, però, creuen que la seva influència és positiva: “Em va bé per estar informat” (Àngel Guardia, 58 anys), “em permeten descobrir noves aficions, inspiració i entreteniment. També hi ha una part negativa, però un ha de ser capaç de controlar la seva ment i no obsessionar-se.” (Anna Moreno, 20 anys), “em donen a conèixer coses que tenen una influència positiva a la meva vida” (Pau Mateo, 20 anys).
"Unes xarxes crispades són símptoma d'una societat crispada"
“Les xarxes no són més que un reflex de les persones que hi aportem contingut. Unes xarxes crispades són símptoma d’una societat crispada, moltes vegades degut a campanyes orquestrades de desinformació”, assegura Armayones. Aquest cercle viciós, segons el professor de la UOC, requereix una forta regulació que permeti fugir de l’ús irresponsable de les xarxes. “Costa molt sortir-ne sense fer canvis de tal envergadura que cap govern s’atreviria a entomar-los”, continua.
Des del front França - Espanya a la Unió Europea per la regulació de l’accés de menors a les xarxes fins al Pla de Regeneració Democràtica -que alterava a finals de l’any passat la llei del dret de rectificació- les promeses d’un entorn digital segur sembla que no es materialitzaran mai. És per això que són els usuaris els qui han començat a reaccionar intentant defugir dels algoritmes, sense adonar-se que segueixen alimentant el monstre: tornar a l’escriptura (journaling), als passejos per la natura (girl walks) i a les relacions humanes (quality time).
"La Pompeu es va avançar als mitjans de comunicació del país"
Salvador Alsius > periodista, professor a la Universitat Pompeu Fabra i primer coordinador del Cetrencada
ORIOL GARCIA
Quan Salvador Alsius i Clavera (Barcelona, 1948) estudiava periodisme, a finals dels seixanta, trobava a faltar profunditat. És per això que va dissenyar el grau en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra amb l’arribada del Pla Bolonya. És responsable del taller integrat i impulsor del Cetrencada. Ara torna al campus per reflexionar sobre la carrera i la professió.
··· Com va sorgir Cetrencada? Com el va rebre la UPF?
Abans, tot el que feien els estudiants es quedava a la facultat, i volíem un mitjà real perquè els seus treballs sortissin al carrer. Vam començar els tràmits per aconseguir el Diari de Barcelona, però es van allargar, i vam haver de crear un mitjà propi. Com que hi havia un professor que treballava a El Punt, vam anar a la seva redacció a Girona i ens van deixar crear una separata amb la capçalera Cetrencada. Recordo que un alumne, l’Aitor Álvarez, que ara treballa a TV3, va escriure una carta al director de l’Avui lloant el Ç que em va fer posar vermell.
··· El Cetrencada forma part de l’assignatura de Taller Integrat. Per què la va crear?
Inicialment la carrera tenia tallers de premsa, ràdio i televisió que posaven els tres formats al mateix nivell. Aleshores tot just es començava a parlar de la integració de redaccions i jo havia anat a conferències sobre el tema on mitjans com The Guardian explicaven el concepte. Aquí, La Vanguardia o El País deien: “Integrarem premsa i internet”, i això ja semblava molt. La UPF es va posar uns anys per davant dels mitjans de comunicació del país, i vam integrar premsa, ràdio i televisió. Vam passar de tres a un sol taller de tot un curs. De petit volia ser arquitecte: doncs bé, el disseny de la redacció és el més semblant a l’arquitectura que he fet a la vida.
··· La idea de recuperar el Diari de Barcelona va ser seva?
Sí. És de les grans emocions que he tingut al llarg de la meva vida professional. Em va fer molta il·lusió recuperar la capçalera del diari on vaig començar a treballar. A més, hi ha un component poètic: Antoni Brusi, fundador del Diari, era amic de Claudi Aranyó, propietari de la fàbrica del Poblenou on ara hi ha el campus de la UPF. Jo vaig fer les gestions amb l’Ajuntament per fer el traspàs, i no va ser fins al cap de deu anys que el vam aconseguir.
"La redacció integrada és el més semblant a l’arquitectura que he fet a la vida"
··· Tot això forma part del seu pla d’estudis. Què més va introduir i com era abans?
La carrera va començar el 1992 a la Rambla i era de segon cicle: era com fer un màster de dos anys, i primer havies de passar per una carrera de tres cursos. Aleshores va arribar el Pla Bolonya i es van eliminar els cicles. La Pompeu Fabra va haver de crear un grau en Periodisme i em va tocar crear el pla d’estudis d’aquesta nova carrera. Vam introduir els itineraris de Dret, Economia, Humanitats i Polítiques perquè els alumnes tinguessin la formació de base que tant vaig trobar a faltar quan estudiava.
··· Quin paper té el suplement a l’hora de promoure la llengua catalana?
No ens enganyem, el Cetrencada té poca penetració, i el seu rol s’ha d’entendre en un altre sentit: a través de la feina, els estudiants s’impregnen de l’amor a la pròpia llengua, igual que la meva generació es vaig impregnar d’idees democràtiques i catalanistes en ple franquisme. Que la capçalera sigui una ce trencada ja és una decisió: aquesta lletra és un símbol d’identitat lingüística.
··· L’extrema dreta era un tema preocupant quan va començar Cetrencada?
En absolut, no recordo que formés part dels nostres càlculs. Al començament de Cetrencada l’únic indici era Jean Marie Le Pen a França; però vaja, es veia com una opció marginal des del punt de vista electoral. Crec que qui ara digués “Jo ja ho preveia, jo ho vaig dir”, segurament estaria tirant un bluf.
··· I la desinformació?
Una mica més, però no tant com ara. Recordo que quan jo estudiava periodisme uns companys es van inventar una notícia falsa sobre un ovni i van trucar a El Correo Catalán des de diversos telèfons. Com que l’Observatori era tancat i en teoria tenien múltiples fonts, la van publicar. Tot i així, els estudiants de periodisme sempre han tingut una forta consciència deontològica, i no s’hauria d’insistir en el tema de la desinformació a les facultats. El que em preocupa ara és el pescaclics, una plaga que juga amb la ingenuïtat de la gent.
··· Un dels temes més freqüents al Cetrencada és la religió. Sap d’on ve l’interès?
No; però en tot cas, ho celebro. Penso que la religió és una de les coses que més mal han fet a la humanitat; però crec que és indispensable difondre la cultura religiosa, perquè forma part del nostre entorn; hi ha gent que no sap d’on ve l’expressió “plorar com una Magdalena”. De la mateixa manera que s’ha de saber què és un aranzel, també és important saber què és el ramadà o què és un conclave.
"Els estudiants sempre han tingut una forta consciència deontològica"
··· Què li dona esperança per al futur de la professió?
Els estudiants de tercer curs de la Pompeu Fabra (rialles).
Built with Shorthand